El que està passant a França —i no només a París— és, abans que res, trist. Ni la pujada del preu dels carburants ni les reivindicacions dels estudiants són suficients per explicar unes protestes que recorren el país i acaben, una vegada i una altra, en saquejos i destrosses.

A Barcelona vam viure quelcom semblant durant les setmanes que van seguir a la sentència del procés. Les manifestacions començaven de manera ordenada, però acabaven en caos: en pocs dies van cremar més de 1.000 contenidors i hi va haver més de 300 agents ferits, dos dels quals no van poder tornar al servei per la gravetat de les seves ferides. Als qui destrossaven la ciutat i s'enfrontaven a la policia els importava poc o gens la independència de Catalunya. El que buscaven era, simplement, generar el caos.

Aquest clima sembla haver-se instal·lat a França, amb un agreujant: una estructura social que funciona com una pólvora i la metxa de la qual encenen els dos aspirants amb més opcions a les properes presidencials, l'extrema esquerra i l'extrema dreta. Uns diran que França ha arribat fins aquí per no escoltar els més desafavorits; altres, per no tenir mà dura.

França és bressol i cim del luxe i el refinament, orgullosament laica i devota de la raó. És un país que s'estima a si mateix, i durant dècades ha estat governat per una elit intel·lectual formada als col·legis i, sobretot, a les universitats adequades, com ENA, Polytechnique, ENS, HEC, ESCP, Mines o Sciences Po. Honra com ningú els seus ciutadans il·lustres —n'hi ha prou amb visitar el Panteó— i sap treure profit de les condecoracions civils. Encara administra territoris d'ultramar, de Guadalupe a Reunió, passant per la Polinèsia, i la seva influència a l'Àfrica és innegable, fins al punt que 14 països continuen utilitzant el franc CFA recolzat per París. Vista de lluny, França és una nació bella i pròspera que podria passar per ser l'exemple de la perfecció europea.

La realitat, però, s'allunya cada cop més d'aquesta imatge. El luxe i l'encant del centre de París estan envoltats de suburbis empobrits en què, en moltes zones, la policia prefereix no entrar. Els anomenats QPV (quartiers prioritaires de la politique de la ville) són guetos on s'acumulen la pobresa, l'atur i, sobretot, la desesperança.

Al nord de París hi ha municipis on més del 70% dels veïns viu en un QPV, i més de la meitat d'ells són immigrants o fills d'immigrants. Les estadístiques franceses només comptabilitzen els qui han nascut fora del país; de la segona generació no hi ha estadístiques, per no "racialitzar" el problema, però per ignorar-lo no deixa d'existir.

Des de 2007 no hi ha estadístiques racials, estan prohibides, però és un fet que els fills d'immigrants que creixen en aquests barris tenen un futur gens senzill. No és el color el que els fa diferents, és la manca d'oportunitats. L'atur més que triplica la mitjana nacional, la proporció dels qui treballen o busquen feina és molt inferior a la de la resta del país (un 49% davant d'un 70%) i més del 30% dels joves ni estudia ni treballa.

Els suburbis estan malament, però el país en el seu conjunt no passa per un moment gens boyant. La prima de risc més que duplica l'espanyola, superant fins i tot la italiana. El motiu no és altre que, des de la crisi de la Covid, no han estat capaços de quadrar un exercici amb dèficit públic inferior al 5%, excepte el 2023 amb un 4,8%, i no preveuen revertir-ho fins al 2029, la qual cosa està portant el deute públic a uns nivells mai vistos (previsió del 122% del PIB el 2027… i pujant). Amb aquests comptes, les partides socials del pressupost nacional no donen per a moltes alegries i les retallades són inevitables.

En aquestes circumstàncies, qualsevol motiu per sortir al carrer serveix. Fins i tot guanyar una Champions de futbol: les celebracions, igual que les protestes, acaben en destrosses i saquejos incompatibles amb la manera en què volem viure en aquest costat del món.

La barreja de manifestants pacífics —la majoria—, professionals del caos, delinqüents i no integrats que es deixen portar per l'anonimat de la massa, generen el que estem veient: milers de detinguts, centenars de policies ferits, centenars de milions en pèrdues i patrimoni destrossat.

França, i amb ella Europa, camina cap al desastre amb una població creixent que no troba el seu lloc ni veu futur. Amb aquest brou de cultiu, no és estrany que guanyin els extrems. Un president d'extrema esquerra o d'extrema dreta a l'Elisi seria molt negatiu per a Europa. I avui sembla l'únic escenari possible, que el proper president de França sigui un extremista que erosioni encara més la convivència a França i les bases de la Unió Europea.

El bell ajuntament de Limoges només és una víctima més del que està per venir.