La meva tendència a la "precrastinació" —no deixar res per a l'últim moment, amb el risc de ser impulsiva i equivocar-me— fa que moltes vegades assumeixi més responsabilitats de les que hauria.

Per exemple, organitzar una festa d'aniversari conjunta en un chiquipark per al meu fill i els seus amics. Contacto amb el local dos mesos abans, reservo dia i hora, m'informo dels preus, obro un grup de WhatsApp, ho comento amb els pares i tanco l'assumpte. Ells no mouen un dit, perquè saben que jo ho faré tot, fins i tot enviar la invitació digital a la resta de companys de classe, tot i que jo vaig suggerir que ho fes una altra persona.

Sóc la secretària dels meus amics, ho accepto. Però he de ser-ho també dels que a última hora es volen afegir a una festa conjunta que ja està organitzada i tancada, perquè ells són uns rates que, fins que no han vist clar que la festa no els sortirà per un ull de la cara, no s'han decidit a celebrar l'aniversari dels seus fills fins dos mesos més tard?

Al xat de grup amb els altres pares aniversaristes vaig proposar dir a aquests pares que no, però el quedabienisme va guanyar. No s'atrevien a dir-los que no, per molt caradures que els semblessin. Vaig acceptar la derrota, però els vaig dir que jo no faria més gestions. Si ells volien afegir-s'hi, que contactessin amb el chiquipark.

Ara, mentre escric el text, no em sento tan enfadada. Però segueixo amb un nus a l'estómac que em diu que el correcte era haver dit a aquests pares que no. La meva psicòloga em va dir que havia de donar validesa a les meves emocions estomacals, però que evités prendre decisions en calent, que és el meu error habitual.

El quedabienisme em treu de polleguera. Suposo que perquè tinc tendència a ser complaent i em costa dir que no. Però vaig aprenent. Aquesta setmana, precisament, una altra mare de l'escola em va demanar si podia quedar-me amb la seva filla a les set i quart del matí perquè ella pogués arribar a temps a una reunió. És la quarta vegada que m'ho demana.

Les dues primeres li vaig dir que sí, commoguda per la seva situació de dona separada sense família a prop, però la tercera ja em va semblar un abús. A les set i quart, el meu fill i jo encara dormim. La seva filla és molt moguda. Li vaig dir que no. Aquesta setmana m'ho va tornar a preguntar, així, de cop, al parc, sense jo tenir una excusa preparada. Li vaig dir que sí, però després, a casa, m'ho vaig repensar. S'està aprofitant de mi? Li vaig acabar enviant un WhatsApp, en pla covard, dient-li que millor no, que no volia que el meu fill perdés hores de son. I no em vaig sentir malament per això.

La periodista Amy Arthur explica en un article publicat a BBC Science Focus que darrere d'aquesta necessitat de complaure els altres s'hi pot amagar una recerca constant d'aprovació. Per això, cita el psicòleg Toru Sato, de la Universitat de Shippensburg, a Pennsilvània (EUA), que fa més de dues dècades que estudia aquest comportament per la seva relació amb l'ansietat i la depressió. “En realitat, el que intenten és sentir-se millor amb ells mateixos”, explica Sato.

Segons el psicòleg, les persones complaents senten que no són prou bones i necessiten que els altres les estimin, respectin i valorin. En un estudi amb 261 universitaris, Sato va descobrir una contradicció curiosa: algunes persones que s'esforcen per caure bé a tothom poden comportar-se de manera molt diferent amb els seus familiars i amics. Amb els desconeguts es mostren amables i complaents, mentre que amb les persones de confiança poden arribar a ser manipuladores i controladores. És a dir, tanta amabilitat no sempre és desinteressada.

D'altra banda, m'ha agradat la distinció que fa el professor de Harvard i assagista Arthur C. Brooks entre ser agradable (nice) i ser bo de veritat (kind). “El primer consisteix a resultar agradable als altres; el segon, a fer-los el bé”, escriu en un article publicat a The Atlantic. I posa com a exemple la diferència que alguns estableixen entre novaiorquesos i californians. Els primers serien bondadosos, però poc agradables: “Tens una roda punxada, imbècil. Va, dóna'm el gat”, et diria un novaiorquès. Els californians, en canvi, serien agradables, però no necessàriament bons: “Vaja, sembla que tens una roda punxada. Que tinguis un bon dia!”.

El meu problema crec que és aquí: em treu de polleguera veure aquells pares que no s'atreveixen a dir que no per ser “nice”, quan en realitat el que m'enfada és haver estat massa complaent i sentir que s'aprofiten de mi. Fa anys que no sé dir que no. La diferència és que ara començo a reconèixer-ho. Encara que encara necessiti arribar a casa, repensar-m'ho dues vegades i enviar un WhatsApp per rectificar.