Ahir publicava en aquest diari Darío Portela una informació interessant (per la qual des d’aquestes línies el felicito) sobre els porters dels immobles, sota el títol “Les 'mossegades' als porters de la zona alta de Barcelona: es paguen comissions a canvi d'informació de veïns”.

Es tracta que algunes immobiliàries prometen als porters de les finques urbanes recompenses monetàries a canvi d'informació ràpida i confidencial sobre moviments als pisos: si el tercer segona quedarà desocupat per defunció de l'anciana que l'ocupa, si el propietari del quart primera està sense diners i busca comprador desesperadament.

Aquestes informacions han de ser sota mà, perquè el contracte del porter no sol contemplar aquest tipus d'operacions paral·leles, es cobraran en negre quan l'operació culmini, o bé no es cobraran mai, perquè del “xivatasso” no en queda, no pot quedar, rastre documental…

Aquestes pràctiques una mica tèrboles són una conseqüència col·lateral de l’angoixant problemàtica de la manca d’habitatges a les grans ciutats i de l’especulació que s’ha organitzat a partir d’aquesta manca. A mi, però, m’ha fet pensar, sobretot, en el porter com a figura, com a agent social bifront: és un ajudant molt valuós de l’inquilí, també pot ser un espia.

Això últim ho van saber alguns dels meus parents que van ser assassinats durant la guerra civil a Barcelona. Venien a casa els comandos d’assassins de la FAI, parlaven amb el porter: “Has notat, company, moviments estranys a l’edifici els últims mesos? Nous veïns? Gent sospitosa?”, preguntaven. I la portera, o el porter, denunciaven: “Sí, al tercer segona, que a més són molt de missa” —el que podia equivaler a sentència de mort—, “hi ha una nova parella, que crec que són els nebots de la vella, van arribar de nit, furtivament, i no surten mai al carrer”.

Amb aquesta delació, el porter o la portera es venjava del rancor social que havia estat covant durant molts anys. Als pistolers només els quedava pujar al pis, agafar el fugitiu, i matar-lo com un gos als afores de Barcelona. Els crims es cometien en determinats llocs dels quals ja tothom a la ciutat n’havia sentit a parlar, de manera que encara ara, 90 anys després dels fets, m’angoixa la idea d’aquells parents meus al camió, veient per alguna escletxa que aquest prenia la llarga ruta cap a l’escorxador…

Com a conseqüència de les meves relativament nombroses mudances al llarg de la vida —i ja sap el lector que, segons una dita anglesa, “tres mudances equivalen a una ruïna”, o sigui que m’he arruïnat quatre o cinc vegades—, he viscut en pisos de finques amb porter i en d’altres sense porter. Les millors, naturalment, eren les que tenien porter.

En temps de la Covid vivia jo en una finca règia, amb un porter encantador, extremadament digne i simpàtic, no servicial sinó cordial, a qui li guardo gratitud perquè va alleujar certes penúries de salut que vaig haver d’afrontar. Li dec un deute. Quant l’enyoro ara que visc aquesta vida equivocada, o sigui, en aquesta vida sense porter.

Com els bons professionals del seu ram, ell coneixia perfectament la casa i les seves instal·lacions, sabia arreglar avaries, coneixia al detall el barri i els seus comerços, sabia on adreçar-te en cas de necessitat… No entenc aquelles comunitats de veïns que, per estalviar-se uns eurillos, procuren desprendre’s del porter. Quins mesquins! La seva figura encarna un confort que, per la deriva de les coses, excepte a les cases més benestants, tendeix a desaparèixer!

Però tampoc se m’escapa que hi ha porters esquius, incomplidors, ressentits per portar una vida, per complir amb una professió, que els sembla que els queda petita, perquè es mereixen alguna cosa millor.

I segurament tenen les seves raons per al ressentiment, ja que la figura del porter és la d’algú que, a més de complir les seves tasques quotidianes, disposa al llarg del dia de moltes estones d’inactivitat i, sobretot, mira. Mira cap amunt. Escolta confidències i xafarderies, sorprèn converses. Coneix dels veïns molts més secretets, més debilitats, dels que a aquests els agradaria. I pensa. Té moltes estones lliures per pensar.

Això és terrible. Jo mateix, de petit, vaig ser casualment porter, durant un estiu, en una casa de la plaça Gala Placídia. Al principi, vaig pensar que aprofitaria la passivitat de tantes hores per llegir les obres completes de Shakespeare. Et dic que al cap de quatre o cinc hores ja no pots llegir més. Tancava el llibre, m’asomava al carrer a veure la gent passar, i pensava. És el pitjor que li pots fer a un home: fer-lo pensar i pensar.

També mostrava els pisos buits a parelletes interessades a llogar-los, parelletes més o menys il·lusionades:

-Aquí podríem posar l’habitació d’invitats…

“Il·lusionat” ve d’“il·lús”. Em feien una mica de pena.