Una vegada més, els diners públics sembla que serveixen més per a fabricar titulars que no pas per solucionar problemes.

L'Ajuntament de Figueres, governat per Jordi Masquef, de Junts, ha convertit els vals de descompte per al comerç local en una de les seves eines estrella. La fórmula és senzilla: el consistori posa diners públics, el ciutadà rep un descompte i el comerç aconsegueix una venda.

Tothom content.

O gairebé.

Perquè una cosa és estimular temporalment el consum i una altra de ben diferent ajudar realment el comerç de proximitat.

La primera campanya va generar 346.603 euros en vendes. D'aquesta quantitat, 240.133 euros van sortir de la butxaca dels ciutadans i 106.470 van ser aportats per l'ajuntament. Hi van participar 110 establiments i es van fer 6.352 compres. Posteriorment es va posar en marxa una segona edició, amb una dotació municipal de 125.000 euros i prop de 140 establiments adherits.

Des de l'ajuntament es presenta com un èxit. I, des del punt de vista estrictament comptable, pot semblar-ho: es posen diners públics i es genera activitat comercial.

Però la pregunta interessant és una altra: què passa quan desapareix el val?

Perquè subvencionar una compra durant unes setmanes no resol cap dels problemes estructurals que pateixen molts petits comerços.

Com diu la dita, a cavall regalat no li miris el dentat. És comprensible que comerciants i ciutadans acceptin encantats el descompte. Jo també ho faria. El problema no està en qui utilitza el val, sinó en una política pública que pot acabar confonent una promoció comercial amb una veritable estratègia de comerç.

I Figueres, com tantes altres ciutats, necessita molt més que promocions.

Necessita polítiques que aconsegueixin que els clients tornin als comerços quan ja no hi hagi vint euros esperant en una aplicació.

La primera obligació d'un ajuntament hauria de ser generar flux de persones: carrers nets, segurs, il·luminats i agradables per passejar; aparcament de rotació; transport públic eficient i zones comercials accessibles.

No és precisament una teoria revolucionària. L'OCDE identifica l'accessibilitat, la mobilitat de vianants, el transport públic, la qualitat de l'espai urbà i la regeneració dels centres urbans com a factors clau per mantenir viu el comerç de proximitat.

Dit d'una altra manera: l'ajuntament no hauria de pagar perquè entris en una botiga. Hauria d'aconseguir que vulguis passar per davant d'ella.

Un comerç tancat no perjudica únicament el seu propietari. Un carrer amb cinc persianes abaixades perjudica també les cinc botigues que encara segueixen obertes.

L'ajuntament pot identificar els locals buits, connectar propietaris amb emprenedors, facilitar usos temporals, impulsar pop-up stores i estudiar incentius per tornar a posar aquests espais en circulació.

També aquí l'OCDE assenyala la reducció de locals comercials buits i els usos temporals com a eines per revitalitzar les zones comercials.

Això és política comercial. Pintar de colors una persiana tancada queda estupend a Instagram, però segueix sent una persiana tancada.

Un Ajuntament necessita una veritable oficina de competitivitat comercial

I no em refereixo a una oficina que expliqui al comerciant com sol·licitar la següent subvenció.

Em refereixo a una oficina capaç d'entrar en un negoci i preguntar:

Què vens? A qui? Quin és el teu marge? Per què et compren? Qui és la teva competència? Quants clients repeteixen? Tens ben gestionat Google Business? Utilitzes Whatsapp Business? Instagram? Una base de dades de clients? Click & collect?

Llavors sí estaríem utilitzant diners públics per comprar alguna cosa permanent: coneixement.

Cada comerç podria disposar, per exemple, d'un paquet municipal d'assessorament individualitzat: Google Business, fotografia de producte, xarxes socials, comerç electrònic, reserves, Whatsapp Business, bases de dades, pagaments digitals, ciberseguretat o intel·ligència artificial.

L'OCDE recomana precisament combinar eines digitals, assessorament específic i formació pràctica perquè els petits comerços puguin competir millor en un entorn dominat per plataformes i grans operadors.

Perquè oferir una conferència de tres hores sobre «transformació digital» a un comerciant que porta dotze hores darrere del taulell probablement transforma ben poc.

Cal ensenyar a retenir clients. Aquest és, possiblement, el gran oblidat.

Un val municipal pot aconseguir una compra. Una bona base de clients pot aconseguir vint compres durant els pròxims cinc anys.

L'ajuntament podria facilitar eines perquè els comerciants aprenguessin a captar legalment les dades dels seus clients, crear programes de fidelització, comunicar novetats, fer promocions o gestionar reserves.

L'objectiu hauria de ser que cada comerç construís el seu propi actiu comercial i depengués cada cop menys de la següent campanya municipal.

"Comprar a Figueres" no hauria de ser simplement el nom d'una campanya de descomptes.

Turisme, gastronomia, cultura, museus, festivals, mercats i comerç haurien de treballar conjuntament. S'hauria de crear un veritable circuit comercial que impliqués tots els actors de la ciutat.

El Museu Dalí porta gent a Figueres. La pregunta hauria de ser quants d'aquests visitants acaben comprant als seus comerços i què pot fer l'ajuntament per augmentar aquesta xifra.

Aquesta mesura costa força menys que repartir 125.000 euros i probablement té efectes molt més duradors.

Finestra única. Llicències ràpides. Formularis senzills. Terminis de resposta clars. Facilitat per obrir, reformar o traspassar un negoci.

Un emprenedor que vol obrir una botiga no necessita necessàriament una altra jornada municipal sobre emprenedoria. Necessita que no li compliquin l'existència durant sis mesos.

També hauria d'existir una política activa de relleu generacional. Hi ha comerços viables que desapareixen simplement perquè el seu propietari es jubila i ningú continua el negoci. Una borsa municipal de transmissió d' empreses i assessorament per a compradors i venedors podria salvar establiments que, d'una altra manera, acabaran amb la persiana abaixada.

Res de tot això produeix una fotografia tan atractiva com entregar un xec o anunciar uns nous vals de descompte.

Aquest és precisament el problema.

La política pública no s'hauria de mesurar per la facilitat amb què pot explicar-se en una nota de premsa, sinó per el que queda quan acaba la campanya.

No necessitem que l'ajuntament pagui perquè la gent compri al comerç de proximitat i de barri. Necessitem que ajudi el comerç a aconseguir que la gent vulgui comprar-hi.

Perquè el comerç de proximitat no necessita que l'ajuntament li regali clients durant quinze dies. Necessita eines per guanyar-se'ls els altres 350.

I necessitem ciutats vives, segures i atractives, barris enriquits per la bona salut del seu comerç.