Pau, casa i feina
"La política no consisteix a enumerar necessitats bàsiques, sinó a explicar com satisfer-les; la resta és publicitat"
Hi ha eslògans que envelleixen malament i d'altres que semblen rescatats directament de l'arxiu del NO-DO. "Pau, casa i feina", el lema amb què Irene Montero i Podemos afronten les eleccions del 29 de novembre, pertany a aquesta segona categoria. N'hi ha prou amb canviar una paraula per trobar-ne l'antecedent: "Pau, pa i feina", associat a la propaganda franquista dels anys seixanta. La innovació, pel que sembla, consistia a actualitzar la llista de la compra.
L'any 1964, el règim va celebrar els seus XXV Anys de Pau amb una campanya impulsada per Manuel Fraga des del Ministeri d'Informació i Turisme. Pretenia presentar la dictadura com a garantia d'estabilitat i progrés, substituint el relat de la Victòria pel de la pau i el benestar. Cal no confondre les coses. Una dictadura i una candidatura democràtica no són equiparables.
El franquisme va utilitzar la propaganda per legitimar un règim nascut de la Guerra Civil i sostingut per la repressió. Podemos concorre a unes eleccions lliures. Però les substancials diferències de context no impedeixen advertir la curiosa semblança entre dos lemes que redueixen la política a tres paraules senzilles, rotundes i emocionalment incontestables. Qui pot estar en contra de la pau, la casa o la feina?
Aquesta és precisament l'avantatge del trident: ningú no necessita discutir-lo. Les dificultats comencen quan cal explicar com s'aconsegueix cada cosa.
La pau, per exemple. Podemos ha fet de la seva oposició al rearmament i a l'OTAN una de les seves banderes, acompanyada d'una posició sobre la guerra a Ucraïna que l'acosta als interessos del Kremlin. La invasió russa, però, no s'atura amb declaracions benintencionades ni desapareix per denunciar els interessos de la indústria armamentística.
Resulta curiós que qui es presenta com a abanderat de la pau dediqui tanta energia a qüestionar la resposta europea i tan poca a explicar com garantir que Putin no imposi per la força les seves condicions. La pau és una paraula bonica; també pot convertir-se en una coartada per no parlar de qui ha iniciat una guerra.
Amb la casa, Podemos sembla disposat a viatjar encara més enrere. La seva defensa d'una intervenció intensa del mercat de lloguer evoca l'antiga renda, aquell sistema que podia mantenir contractes durant dècades a preus congelats.
El cas de Maricarmen, convertit en símbol de la resistència d'una llogatera davant del seu propietari, il·lustra aquesta nostàlgia. El problema és que protegir qui ja té habitatge no equival a facilitar-lo a qui encara el busca. Els lloguers congelats poden beneficiar uns mentre enfonsen l'oferta i agreugen les dificultats d'altres. Si la solució a la crisi actual consisteix a tornar a l'antiga renda, només haurem empitjorat el problema.
La feina completa el trident. Podemos promet salaris més alts i jornades més curtes. Qui s'oposarà a cobrar més? El problema comença quan es deixa el cartell i cal explicar com augmentar els salaris sense ignorar la productivitat, reduir la jornada sense traslladar costos insostenibles i millorar les condicions laborals sense posar en risc la feina. Però aquests detalls tenen un inconvenient: obliguen a passar de les promeses als comptes.
Hi ha, a més, una ironia afegida: una formació nascuda per impugnar la vella política amaga les seves sigles i col·loca el nom d'Irene en primer pla de la candidatura. La suposada renovació es limita a la marca personal, mentre el programa mira pel retrovisor.
El franquisme va utilitzar la pau per legitimar la dictadura. Podemos la reivindica des d'una democràcia i amb objectius polítics diferents. La comparació s'acaba aquí. Però roman la paradoxa: després de tants anys prometent assaltar el futur, la gran novetat consisteix a canviar el pa per la casa, defensar receptes que recorden l'antiga renda i presentar com a pacifisme una posició sobre Ucraïna que deixa preguntes incòmodes sense resposta.
En un cartell hi caben tres paraules. La política no consisteix a enumerar necessitats bàsiques, sinó a explicar com satisfer-les. La resta és publicitat.
