Repassar la història de l'espai a l'esquerra del PSOE ens pot donar algunes claus per valorar l'evolució de la nostra societat.

No hi ha cap dubte que, durant la dictadura de Franco, el PCE va ser la referència per a tota l'oposició democràtica, independentment d'on es posicionés cadascú. El “partit” era hegemònic, i més des que el 1956 ja va apostar per la reconciliació nacional, passant d'estar fermament connectat amb la URSS a formar part d'un corrent més moderat i modern, l'eurocomunisme.

Posteriorment, quan ja hi havia molta gent a qui la Guerra Civil li semblava llunyana, van anar sorgint faccions més a l'esquerra del PCE, com la Jove Guàrdia Roja o la Lliga Comunista Revolucionària. També gràcies al PCE es va desenvolupar un dels principals sindicats espanyols, CCOO.

La Transició va ser possible gràcies a la generositat de moltes persones, entre d'altres Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo. Van apostar per un canvi tranquil i van acceptar les regles del joc, com donar suport a una monarquia parlamentària com a pedra fundacional del nou Estat.

De la mateixa manera que el Rei Joan Carles podria haver-se limitat a rebre el poder de Franco i intentar perpetuar-se, i no ho va fer, Santiago Carrillo no va buscar la ruptura, sinó que va apostar per la reconciliació, oblidant el passat, igual que Fraga, Suárez, Torcuato Fernández Miranda, Felipe… persones a qui Espanya els deu moltíssim, malgrat el que dicta l'adanisme que ens envaeix i l'inconcebible revisionisme iniciat en temps de Zapatero, el president del Govern amb qui, probablement, va retornar un frentisme del qual ens havíem alliberat durant els primers 20 anys de la nostra democràcia.

La Transició es va cimentar en l'espai polític del centre. Adolfo Suárez va orquestrar un espai de dretes de centre i després un jove advocat laboralista, Felipe González, va saber omplir aquest espai amb una versió moderna de la socialdemocràcia europea.

El PCE no va saber adaptar-se a aquesta nova realitat i, a poc a poc, es va anar encongint, tot i tenir líders més que sòlids i autèntics referents morals, Gerardo Iglesias, qui després de ser el secretari general del PCE (1982-88) va tornar a la mina, on es va jubilar… això sí que van ser portes giratòries, o el gran califa roig, Julio Anguita.

Malgrat aquesta autoritat moral, el PCE va anar perdent seguidors i votants, i per això va començar a buscar aliances amb grups diversos; entre d'altres, els verds, transmutant en Izquierda Unida.

A poc a poc, va anar decaient fins que un grup de professors d'universitat es van “inventar” el moviment del 15M, donant lloc a Podem, hereus de l'esquerra més radical, però també més teòrica.

Lamentablement per a la nostra història, Podem va tenir molt de foc artificial i excés de personalisme i, després d'aconseguir uns excel·lents resultats el 2016, va començar a desdibuixar-se en trencar-se les confluències i en generar-se escissions variades que, com a bons membres de l'esquerra, tenen en el cainisme la seva principal fe.

Sumar, Compromís, Más Madrid, BNG, CHA, Podem, IU… ens hem perdut entre sigles i hiperlideratges, fins al punt que el nou referent d'aquest espai és, ni més ni menys, que la nostra inefable exalcaldessa, nena al bateig, núvia al casament i difunta al funeral. Hi ha qui la compara amb Zelig, el protagonista de la pel·lícula de Woody Allen a qui li passa de tot perquè empatitza amb tot… com la nostra Ada.

Animo el lector a comparar les virtuts, que segur que en té, de la nostra exalcaldessa amb les de Julio Anguita, Santiago Carrillo o Dolores Ibárruri. Tots van ser referents d'un espai polític similar, cosa que diu molt del temps que van viure. Probablement avui Julio Anguita no seria escollit líder de cap espai polític (“programa, programa, programa”; “voteu l'honrat”), però certs líders d'avui no arribarien enlloc en les forces polítiques de fa 30 anys.

Com que no van ser polítics de xarxes socials, van escriure llibres, o tercers van escriure llibres sobre ells. A més de buscar en arxius diversos, en universitats o fins i tot a Youtube, són més que recomanables L'únic camí i Em faltava Espanya, de Dolores Ibárruri; Eurocomunisme i Estat i El guineu vermell, sobre Santiago Carrillo; i Atracament a la memòria, sobre Julio Anguita. Fa mandra llegir avui dia més enllà d'un tweet, ho sé, però per a qui no sàpiga qui són aquestes persones no vindria malament llegir. La veritat ens farà lliures.

La societat ha evolucionat. Per bé? Potser la comparativa entre líders d'ahir i d'avui ens ajudi a trobar la resposta.