Recordo com un dels majors esdeveniments de la meva vida el dia en què la meva dolça mare em va portar el primer fascicle de la cèlebre enciclopèdia col·leccionable Dinosaures, publicada per Planeta Agostini, allà pel 1993.

Eren els temps pròxims a l'estrena de Jurassic Park (pel·lícula que vaig anar a veure amb ni tan sols vuit anys complerts), i la dinomania envaïa els televisors, els patis de les escoles, els cromos de Bollycao o les figures de Danone.

Tot i que des de la meva més tendra infància vaig tenir inclinació pel Parasaurolophus, més que pel Tyrannosaurus o el Triceratops, sense perjudici que Steven Spielberg popularitzés, i gairebé a tots atraigués, amb els seus Velociraptors (en realitat, per les seves dimensions, havien de ser Deinonychus, o fins i tot, exemplars, fantasiejats, d'Utahraptor), una imatge, i alhora somni, que tenia al cap des de feia molt de temps (potser motivat per veure-ho a la pròpia enciclopèdia esmentada) era poder veure, com així va passar anys després, el famós diplodocus del Museu d'Història Natural de Londres (autèntic santuari de la ciència universal, com bé podria haver estat el Museu del Prado si s'haguessin complert els plans de Carles III).

Quina “decepció” quan vaig descobrir, després de visitar Londres, que l'exemplar, “Dippy”, era, en realitat, una rèplica i no un fòssil original!

El diplodocus va ser un dinosaure sauròpode (“coll llarg”) que va viure a finals del període Juràssic (fa entre 154 i 152 milions d'anys). Fregava els trenta metres de llarg, i altres tants de pes, i estava proveït d'una llarga cua com un fuet. Va conviure amb Stegosaurus, entre altres espècies, i els exemplars joves, vells o malalts eren presa del cèlebre Allosaurus.

Es tracta, sens dubte, d'una de les espècies de dinosaure més conegudes i, de fet, en l'imaginari col·lectiu el mateix nom s'ha convertit en un vocable popular per anomenar alguna cosa com a gegantina o excessiva. Tot i que no va ser el primer exemplar que es va trobar, l'espècie més coneguda és el diplodocus carnegii en honor d'Andrew Carnegie, exposat al Museu Carnegie d'Història Natural de Pittsburgh (Pennsilvània, EUA).

“Dippy”, així com l'exemplar exposat al Museu Nacional d'Història Natural de Madrid, o els exposats a París o Bolonya… són motlles de l'exemplar del museu de Pittsburgh donats precisament pel magnat de l'acer, Andrew Carnegie, als principals museus i nacions del món per a major glòria seva, i de la seva nació. El regal en si, va ser rebut amb gran expectació més enllà dels mars, i el fet no està mancat d'importància i simbologia.

No hi ha cap dubte que l'ésser humà és un animal simbòlic i les abstraccions nacionals (no diguem ja nacionalistes) necessiten emblemes sobre els quals construir-se. A més de per l'absència d'aristocràcia (en un sentit nobiliari, que no “tecnològic” actualment), la història originària dels EUA es caracteritza per ser una construcció dels últims tres segles, enfront dels segles ininterromputs d'“alta civilització” europea, de la qual, en la seva gairebé íntegra mesura, és hereu l'hegemònic, avui menys, gegant nord-americà.

La gran riquesa dels museus d'història natural dels EUA (destacant, òbviament, el de Nova York o el Field de Chicago) és un viu exemple de la preeminència que en tal país s'ha donat als descobriments paleontològics, enfront de l'absència d'una arqueologia equiparable a la de l'àmbit mediterrani.

Tot i que el terme i concepte “dinosaure” foren encunyats a l'Anglaterra victoriana (William Buckland va descriure el primer dinosaure, el Megalosaurus, el 1824, mentre que el terme “dinosaure” va ser creat per Richard Owen, el 1842), poca dubte hi ha que la popularització i extensió de la “dinomania” es deu als EUA.

La reivindicació de les antigues espècies extingides com a campanya de prestigi nacional (prèvies a Carnegie i els seus regals), troba el seu origen en la cèlebre discussió entre el cèlebre paleontòleg aficionat, i a més president dels EUA, Thomas Jefferson i el Comte de Buffon, autor de la Història Natural.

Segons opinava Buffon, Amèrica era una terra pantanosa, plena d'insectes, on tota la vida salvatge era de menor mida que al Vell continent, inclòs l'home. Aquesta teoria, anomenada “de la degeneració”, va ser seguida per diversos autors, i va tenir, sens dubte, un component supremacista blanc, entre altres imprecisions científiques.

Segons les idees de Buffon, no era possible comparar el tapir amb l'elefant, ni el puma amb el tigre, i, fins i tot, les peces de caça major eren de menor talla a ultramar que a Europa, Àfrica o Àsia. Amb afany de contradir tals excentricitats, Jefferson va caçar, i dissecar, un gran alce (espècie que és la més gran de tots els cèrvids, i que viu a tot l'hemisferi nord) que va enviar al Comte de Buffon, ridiculitzant els seus arguments.

Abans de morir, l'aristòcrata francès va corregir els seus postulats… però l'orgull ianqui ja s'havia tocat.

Thomas Jefferson va ser un obsessiu col·leccionista de fòssils. Especialment coneguda és la seva anècdota amb els fòssils de mastodont americà (als quals confonia, encara, amb els mamuts, com si fossin una mateixa espècie), en encarregar a diversos exploradors de l'oest americà (Lewis i Clark) que li portessin algun exemplar viu, en no creure en l'extinció pretèrita (potser per raons religioses).

L'obsessió nord-americana pels fòssils, com a orgull nacional, va arribar a extrems llegendaris amb episodis com el de “la Guerra dels Ossos” que va enfrontar dos grans paleontòlegs: Edward Cope i Othniel Marsh, fins i tot amb episodis de violència i sabotatge entre els seus respectius equips. Precisament, Marsh va ser qui va encunyar el nom “diplodocus” (que no el seu descobridor, que va ser Samuel W. Williston).

Així, durant gairebé dos segles, la quasi totalitat de les espècies de dinosaure que han poblat l'imaginari col·lectiu de nens i adults han estat nord-americanes, dotant els EUA d'un atractiu turístic, i passat llegendari, que la seva “recent” creació com a nació li negava.

El nacionalisme dinosaurià ha arribat a manipular noms i espècies, arribant a exagerar la separació entre espècies i la mida dels exemplars patris enfront d'altres forans (cas de Tarbosaurus i Tyrannosaurus). El mateix Velociraptor és mongol, i el dinosaure més gran mai exposat com a exemplar complet està a Berlín i va ser descobert en els temps imperials alemanys a Tanzània (es tracta de Giraffititan i no de Brachiosaurus, com s'anomena el seu cosí americà).

No com a reafirmació nacional, i sí, si de cas, com a publicitat i reivindicació del territori… qui ens havia de dir que a Terol es descobririen fòssils de diplodocus! I que els EUA han perdut el “monopoli” de la seva presència!

Els científics de Dinópolis (projecte pioner per a la ciència i el turisme al nostre país) han descobert recentment, a La Tejería (El Castellar, Terol), diverses vèrtebres caudals del sauròpode, així com diversos arcs hemals o chevrons. Això, unit a l'acreditada presència peninsular de Stegosaurus i de carnívors de la família d'Allosaurus, acredita l'existència d'intercanvis faunístics entre els territoris que actualment són Europa i Amèrica del Nord.

Els grans descobriments paleontològics van ser clar motiu d'exaltació i publicitat nacional per part dels EUA. Paradoxes del destí… la regió europea menys densament poblada, després de Lapònia, està sent un dels territoris amb més riquesa paleontològica del món.

No es tracta només de Terol, sinó també de Conca amb el seu museu i el jaciment de Las Hoyas, d'Algora (Guadalajara) amb les seves dents de teròpode acabades de descobrir, de les icnites de La Rioja i de la presència, no només de diplodocus sinó també, amb uns milions d'anys de separació (durant el Cretaci) de la més rica diversitat d'espinosàurids del globus (família de Spinosaurus, que superava en mida el T-Rex).

¡Celtibèria sense gent, pobla els somnis con dinosaures!