Quatre anys després de la Llei de néts, milers d'espanyols no podran votar el 29 de novembre, encara que estiguin inscrits al cens, perquè el Tribunal Suprem ha decidit mantenir la suspensió cautelar del dret a vot. La decisió es produeix arran d'una denúncia presentada per Vox i el grup Iustitia Europa.

Causes i atzars, com canta Silvio Rodríguez: “quan en Pere va sortir de casa seva/ no sabia, amor meu, no sabia/ que la llum del clar matí/ era llum del seu darrer dia”.

El Govern no sap com aplicar la mesura cautelar de l'alt tribunal per manca de temps d'avui fins als comicis. Els magistrats de cassació es freguen la toga cada cop que l'Executiu es mou un pam i vacil·la.

Les lleis que promou el Govern no assoleixen majories i, si ho fan, hi ha un camió escombra que neteja, poleix i dona esplendor, com l'Acadèmia de la Llengua.

No colen la demografia ni la mida de les ciutats, ni el toll que separa la península de les Amèriques, amb milers de paperetes al llimb els titulars de les quals no donen crèdit, a Buenos Aires o Bogotà.

Les decisions judicials representen l'ànim crepuscular de qui manté el tipus. L'acumulació de les diferències manca de brillantor, perd el seu prestigi íntim, si és que el tenia.

El pitjor enemic és qui t'aborda des de la franquesa, com aquestes sèries de televisió els personatges de les quals es dirigeixen al menjador de casa teva per oferir als teus fills consells fútils.

Les estratègies polítiques fetes de missatges de màrqueting ensordeixen l'ànima. Solen dir “aquí va una altra marranada per a Sánchez”, per la qual cosa, l'endemà d'una Hispanitat de Pilarica, tancs i regulars africanistes, encara no sabem per què no es va aixecar el president Salvador Illa, a la llotja d'autoritats, al pas de les boines granat intens dels regulars. Costa tornar a la feina, després d'una nit d'incendis intencionats als hotels i als trens de l'Alta Velocitat.

Els vagons, encara que siguin els de preferent i amb saló de te, han deixat de ser puntuals i segurs. La ironia i el sarcasme estan sepultant la conversa. Els seus animen en Pedro —“de Pedro Sánchez ha passat a Pedro”, diu Iván Redondo—, lluny dels egoismes recalcitrants de l'esquerra imperativa i baralladissa: Irene davant Gabriel o Colau pactant amb la mateixa Esquerra de Tardà a dictat de Junqueras, la veu alta del muezzin, i amb els pros i contres de Sumar, una formació de dirigents educats, però exquisits del que és seu.

Irene fa un pas amb una oferta al Front Ampli al qual ella es va negar a seguir; millor dit, fa una volta sobre si mateixa al capdavant de l'Ampli, convidant tothom a sumar-se allà on ella està més confortable. I Colau? L'exalcaldessa pensa que encara hi ha temps per seguir pensant en una candidatura única dels regnes de Taifes, la impossibilitat metafísica de la representació i les butaques. Temps de què? No serà temps de dies i setmanes.

Mentrestant s'ho pensen, el cop del Suprem a la Llei de néts, promulgada el 2022, posa sobre la taula el problema de l'arquitectura jurisdiccional d'Espanya, tal com ho ha plantejat Conde-Pumpido al capdamunt del Tribunal de Garanties. Ho prenc pel costat que la Fiscalia, el ministeri públic, no pot modificar les percepcions que tots tenim de les seus judicials convertides en opinables, quan les sentències i els autos haurien de ser el més sagrat d'un país seriós, i no dic que el nostre no ho sigui, només dic que va a la grenya abans de discernir.

Els Nou Cercles de l'Infern, la teologia de masses, el context irrefutable de les encícliques progres està en mans de gent amb molta perícia en el llenguatge, però de difícil capacitat de consens. Ens persegueix la judicialització de tot, incloses les cancelleries i els diplomàtics dispersos per mig món, on la fi de l'era Gutenberg ha saltat fins a l'últim de la IA, excitant la por a un impuls de l'analfabetisme funcional. El mercat fa de la literatura un paisatge sense rendibilitat i immediatament inventa un neo-romanticisme que desborda els prestatges de les biblioteques públiques.

La política viu la paràlisi que patim tots. Només es parla de serrells, l'últim consisteix en què l'oferta de Rufián, la mateixa que ha sostingut al llarg dels darrers mesos, topa de ple amb la voluntat de la direcció del seu partit, ERC, i dels Comuns.

El portaveu dels republicans, Isaac Albert, ha hagut de llegir la proposta de Rufián durant la seva compareixença i, posteriorment, respondre a l'última publicació del seu portaveu al Congrés. Entén la posició de Rufián, però assegura que el primordial és estar preparats davant el que els sondejos ens anuncien: “No pot ser que la manera de respondre a l'extrema dreta sigui diluint les sigles d'ERC”.

És la doble negació; el no a Espanya i, com un corol·lari automàtic, el no de les urgències catalanes que aviat manifestarà el Parlament.

Pel que sembla, el paisanatge no busca enteses cordials. Els líders viuen plenament la seva soledat i crec que per això Toni Comín promet tornar caminant a casa, passant per la Cambra legislativa per recuperar la seva acta, després de ser amnistiat.

Mentrestant, a la Moncloa hi ha un ocell cantor davant la finestra del president: Quan en Pere va sortir de casa seva... / I les causes l'anaven encerclant / quotidianes, invisibles / I l'atzar se li anava embolicant / Poderós, invencible / Quan acabi aquest vers que canto (Jo no sé, jo no sé, mare meva...)

Diuen que és el cant d'un rossinyol instal·lat en una de les sureres que floreixen al carrer de la Villa De Paris, a Madrid. També diuen que defensa les bondats del supremacisme.