Passa’t al mode estalvi
Joaquim Coll opina sobre Gabriel Rufián
Pensament

I Rufián no s'hi va atrevir...

"El diputat d'ERC tenia davant seu una disjuntiva: trencar amb l'organització que l'havia convertit en una figura nacional o renunciar a encapçalar una aventura política pròpia. Al final, no s'hi va atrevir a fer el salt"

Publicada

La política també es mesura per les decisions que un no s'atreveix a prendre. Gabriel Rufián feia mesos que alimentava l'expectativa d'un salt que podia canviar la seva carrera: abandonar ERC, encapçalar una nova plataforma d'esquerres a Madrid i convertir-se en protagonista de la reorganització de l'espai situat a l'esquerra del PSOE.

Finalment, l'acord entre ERC i Podemos per concórrer junts a les eleccions dibuixa un desenllaç diferent. Rufián no ha canviat de campanar. Ha preferit conservar el seu.

El diputat originari de Santa Coloma havia aconseguit que s'oblidés el seu descarnat arribisme inicial, gràcies al qual va arribar a ERC interpretant el paper del 'charnego separatista', fins a convertir-se en un dels polítics d'esquerres més populars d'Espanya.

La seva projecció ha desbordat els límits de l'independentisme republicà i li ha permès connectar amb públics allunyats de la militància tradicional d'ERC. La seva gira mesos enrere a favor d'un front de les esquerres responia a aquesta ambició: superar les disputes partidistes, evitar un Govern del PP i Vox i obrir-se un futur polític propi després del 29-N.

Però una cosa és agitar el tauler i una altra trencar amb qui controla les peces. Rufián aspirava a reunir Podemos, Sumar i altres formacions en una candidatura capaç de renovar l'esquerra espanyola. El projecte va topar amb les rivalitats entre aparells, les ambicions personals i les dificultats per acordar un lideratge. Ada Colau tampoc no resolia el problema. Podemos exigia primàries, tot i que estava disposat a acceptar Rufián com a cap de llista per Madrid. L'oportunitat existia, però exigia fer el pas decisiu.

I aquí Rufián es va aturar. Li manca una estructura política pròpia amb la qual afrontar una aventura d'aquesta magnitud. La seva popularitat mediàtica no n'hi ha prou per construir una organització electoral. Tampoc les perspectives del Front Ampli eren especialment halagüeñas, fins i tot amb ell al capdavant.

La confluència podia millorar els resultats de les diferents formacions, però difícilment hauria suposat un revulsiu capaç d'alterar l'escenari polític espanyol. El salt comportava riscos considerables i una recompensa incerta.

Junqueras no estava disposat a cedir. Segons va transcendir durant les negociacions, va arribar a contemplar Raül Romeva com a possible substitut de Rufián si aquest abandonava ERC per liderar la candidatura del Front Ampli. El missatge era inequívoc: el partit no sacrificaria la seva identitat ni la seva autonomia per satisfer les ambicions del seu portaveu a Madrid.

Rufián tenia davant seu una disjuntiva: trencar amb l'organització que l'havia convertit en una figura nacional o renunciar a encapçalar una aventura política pròpia.

Al final, el diputat no s'hi va atrevir a fer el salt. L'acord amb Podemos li permet mantenir la seva posició, ampliar la seva projecció espanyola i aliar-se amb Irene Montero sense trencar amb ERC. Junqueras conserva el control del partit i Rufián evita el risc de quedar-se sense una estructura política pròpia.

Però el pacte té conseqüències que van més enllà de la carrera de Rufián. L'entesa amb ERC és l'escenari que buscava Podemos per menysprear l'acord amb les forces que impulsen el Front Ampli. No és difícil interpretar la maniobra dels morats com un ajust de comptes amb Sumar per tal de convertir-se, després del 29-N, en el referent de l'esquerra del PSOE. Es preparen per liderar la reorganització de les esquerres després de la previsible victòria de les dretes a les eleccions.

A Catalunya, l'operació admet una altra lectura: una maniobra d'ERC per debilitar els Comuns i disputar-los l'espai de la esquerra alternativa. Junqueras pretén consolidar el seu partit com l'alternativa per l'esquerra al PSC. L'aposta pot contribuir a aquest objectiu, tot i que també planteja contradiccions entre l'electorat independentista tradicional i els referents de l'esquerra espanyola.

L'acord resol una urgència, però no la qüestió de fons. Rufián conserva el seu lloc i Junqueras la seva autoritat. El diputat havia plantejat la possibilitat d'abandonar el partit per ampliar el seu horitzó polític. Al final, ha preferit no arriscar el que té per allò que podia arribar a ser. En política, també compten els salts que un no s'atreveix a fer.