No sembla una mala estratègia la d'enviar a Madrid tota la morralla política catalana, el problema és que no sé si hi cabrà.

Amb aquest mètode ens alliberem a Catalunya de la Míriam Nogueras i la seva colla, Rufián té ganes de seguir allargant els seus 18 mesos fins que es converteixin en 18 anys encara que sigui apuntant-se a un front d'esquerres ben poc independentista, i ara li toca el torn a l'Ada Colau.

Fa pocs anys, la nostra ferralla política anava a Madrid només quan ho requeria l'Audiència Nacional, i a més viatjant en furgó policial, cosa que tampoc era una mala manera de treure'ns-els de sobre per uns anys.

Els temps han canviat i ara van a Madrid enganyats, pensant que formen part d'una estratègia política, quan en realitat és una artimaña per perdre'ls de vista. I allà s'ho maneguin els madrilenys. A veure si tenim sort i quan torni Puigdemont li ofereixen des de la capital algun càrrec, encara que sigui de subsecretari en un ministeri o d'usher a les Corts.

Veure aquests dies als mitjans l'Ada Colau, o la caricatura de si mateixa en què s'ha convertit, convençuda de ser la líder que necessita l'esquerra espanyola, no deixa de ser enternecedor.

Com que ella mateixa és conscient que després del seu pas per l'alcaldia de Barcelona no podria engatussar ni un grapat de catalans perquè la votessin, conserva l'esperança que més enllà de l'Ebre quedi algú que no hagi sentit a parlar de la seva lil·liputiense talla política i de la seva nul·la capacitat de gestió.

Si, com sembla, aquesta cosa anomenada Frente Amplio ve a ser un Podemos amb un altre nom, serà el lloc ideal per a qui entengui la política com una suma de proclames buides, gestos demagògics i ignorància supina. Aquí no hi pot faltar l'Ada Colau.

Tinc per a mi que, per als polítics catalans, fer política a Madrid és com per als cantants espanyols dels anys setanta del segle passat fer gires per Llatinoamèrica.

Homes i dones que a Espanya no omplien ni una sala de festes de poble amb les seves cançons passades de moda, tornaven de la gira jurant i perjurant a totes les entrevistes que havien triomfat a lo gran, que a Amèrica omplien estadis i eren autèntics ídols de masses.

No teníem més remei que creure'ls, és clar, perquè Amèrica quedava molt lluny i a més, quina mandra posar-se a esbrinar si el que explicaven era cert o s'havien passat cinc mesos tocant el piano en un bordell d'Acapulco.

Els polítics que han fracassat a Catalunya també marxen a Madrid amb la intenció de tornar de tant en tant a explicar-nos el prestigi de què gaudeixen a Espanya i com de respectats són allà on vagin.

El que passa és que Madrid està aquí al costat i, a més, les comunicacions no són les mateixes que fa mig segle, així que tots sabrem que continuen sent igual d'inútils encara que estiguin 600 quilòmetres més lluny de nosaltres, detall que ens plau, i més ens plauria si fossin 6.000. Si treballen de pianistes en un bordell tindrem fins i tot les imatges, el segle XXI és així.

Colau va assolir el seu sostre polític i laboral quan es disfressava de superheroi antidesnonaments, un la veia i comprenia que aquella dona havia nascut per passejar-se en malles pels carrers, cridant insensateses. I per absolutament res més.

Gestionar la cosa pública li venia diverses talles gran, com va demostrar amb escreix anys més tard a Barcelona. Confiem que a Madrid no tinguin notícia de la terra cremada que deixa allà per on passa, i que si els assegura que és la líder que necessiten, siguin tan crèduls com nosaltres amb els cantants melòdics que se n'anaven a fer les amèriques. I que se la quedin, sobretot, que se la quedin.