Barcelona assegura decibels
"El duel convida a fer acopi de bosses diverses de crispetes per veure com dues formacions que es necessiten es picotegen com en una baralla de galls. El duel d'alcaldables serà majestuós amb la incorporació de Xavier García Albiol, si finalment és l'escollit per representar el PP per la demarcació de Barcelona. Pocs pèls a la llengua i llenguatge directe"
Les travesses sobre els caps de files dels diversos partits per concórrer a les eleccions generals del 29N estan agitant els tendits. Un nom ha pres cos els darrers dies com a probable estendard de la seva formació i ha disparat la preocupació de les ànimes sensibles. Em refereixo a l'oferiment d'Ada Colau per liderar l'espai ultraesquerrà denominat Frente Amplio.
Colau va governar vuit anys a Barcelona i va deixar la poderosa capital catalana tremolant. Va assecar d'idees i de projectes la ciutat, va imposar les seves ensoñacions —cosa que podria ser admissible només quan s'assoleix la majoria absoluta— i va abandonar el vaixell deixant Barcelona amb menys múscul que un tipus que no ha trepitjat el gimnàs en la seva vida.
El company de viatge de Colau a Madrid sembla que finalment serà Emilio Delgado en lloc de la candidata Mónica García, la ministra de Sanitat, que ha lluitat sense sort amb més determinació de la que ha tingut al govern, després de deixar la sanitat espanyola esperant una ambulància medicalitzada per un sever risc vital.
Ha de ser dur fracassar en els teus comesos i haver-se de buscar la vida i lluitar per intentar mantenir un estatus confortable. Ni als representants de l'ultraesquerra els sembla agradable abandonar les prebendes de la catifa oficial. Colau ho va fer després de ser descavalcada a l'Ajuntament de Barcelona i, després d'anunciar que no pot pagar el seu lloguer, aquí està a la pole per ocupar un lloc que Gabriel Rufián tenia a tir però que no s'ha decidit a ocupar.
Colau deu desitjar tornar a comptar amb fons suficients per no viure com un paria. Alguna cosa d'això devia sentir també quan es postulava Mónica García, sabedora que després dels seus desmans el seu temps s'acaba. Veurem si el Frente Amplio fa honor al seu nom o si, per contra, les lluites intestines de l'esquerra desemboquen en un fracàs de concentració.
On no s'espera una confraternització entre les forces d'esquerra és en la lluita dels candidats de Barcelona per a les eleccions generals. Si es confirma l'opció del PSC en la figura de Jordi Hereu es barrunta un duel aspre, sense florets florentins. No hi ha dirigent d'esquerres més d'ordre que Hereu. No hi ha política menys apegada a l'ordre que Colau, almenys de les que han tingut responsabilitats.
El duel convida a fer acopi de bosses diverses de crispetes per veure com dues formacions que es necessiten es picotegen com en una baralla de galls. El duel d'alcaldables serà majestuós amb la incorporació de Xavier García Albiol, si finalment és l'escollit per representar el PP per la demarcació de Barcelona. Pocs pèls a la llengua i llenguatge directe.
Si Luis Martín-Santos va escriure el magnífic llibre Tiempo de silencio, aquests comicis prometen rock and roll. Amb decibels. Molts decibels.
