Si alguna cosa caracteritza l'actual president del Govern és la seva imprevisibilitat. Però, en aquesta ocasió, gairebé tothom donava per descomptat que ara es donaven les millors circumstàncies perquè Sánchez convocés eleccions anticipades, de manera que aquesta vegada no ens ha sorprès.
Arribar al juliol de 2027 seria molt complicat, especialment després de la debacle que podria donar-se per al seu partit a les eleccions municipals i autonòmiques, on la “infanteria” —fent servir paraules del president García-Page— podria patir un vot de càstig destinat al gran cap.
Tampoc tenia gaire sentit convocar després d'una possible derrota en la tramitació dels Pressupostos de 2027, ja que seria arrencar amb el motor aturat i amb sensació de fracàs.
Amb una esquerra a l'esquerra del PSOE en reconstrucció, el PSOE pot aspirar a ser la primera força per nombre de vots si atrau molts votants d'aquest espai, encara que és molt complicat que tingui capacitat per formar Govern aliant-se com fins ara, amb totes les forces que no volen que governi la dreta.
Aconseguir ser els primers en nombre de vots, encara que no governés, no seria un mal resultat amb la deriva actual.
La dreta està mobilitzada des de fa temps, mantenint un enuig estructural amb el govern que la manté desperta, però l'esquerra no tant, fonamentalment desencantada. Probablement l'espurna del desnonament 280.001 des que governa l'actual president ha funcionat, una cosa que no havia passat amb tots els 280.000 llançaments anteriors. Enhorabona a qui va posar l'ull en aquest cas perquè s'ha sabut moure per terra, mar i aire.
De moment ja porta la iniciativa, transmetent que no ha fet més en aquests vuit anys perquè no l'han deixat i aconseguint que es convoqui una vaga contra l'oposició. No és un mal començament de campanya, ni molt menys.
L'accés a l'habitatge és, ho diuen les enquestes, un dels temes que més preocupen la nostra societat, i desnonar una anciana de 87 anys, per més que la seva història podria tenir alguna ombra, pot mobilitzar l'esquerra darrere el seu referent mundial. Una cosa que també podrà capitalitzar després de la més que probable derrota dels republicans nord-americans a les eleccions de midterm de principi de novembre. Sens dubte, instint no li falta al president del Govern.
Si la legislatura ha estat bronca, no podem esperar menys de la campanya electoral que ens ve on, a més, els aliats deixaran de ser-ho. Les bufetades entre els altres aliats seran èpiques, igual que entre els que, probablement, s'aliïn en el futur.
Veurem missatges de brotxa gruixuda en el tema de l'habitatge, però també en la corrupció, la immigració o en les clavegueres de l'Estat. Tot això, per no parlar del que se li acudeixi a un Junts entestat, o necessitat, en marcar perfil propi. O del nou Sumar o de Podemos, condemnats a l'ostracisme davant un PSOE que anirà a recollir tots els vots de la seva esquerra que pugui.
En aquest escenari, l'espai més anhelat en el passat, el centre, quedarà encongit i mig orfe, tots s'escoraran cap als extrems. Igual que a Catalunya l'espai natural de Convergència no el cobreix ningú, a la resta d'Espanya tampoc ningú es baralla per l'espai de Ciudadanos, per no remetre'ns a la prehistòria amb UCD.
El moderat no importa, cosa que és un error dels dos grans blocs i una cosa que hauríem de retreure als grans partits. Podemos, Aliança Catalana o Vox creixen no tant pels seus mèrits, sinó pels demèrits dels partits d'Estat.
Habitatge, economia i emigració es perfilen com els grans temes que més preocupen els espanyols i, se suposa, constituiran l'eix de la campanya, a més de sembrar la por si guanyen els altres.
En habitatge hi ha dos models: el intervencionista del mercat, personificat en els ja famosos reials decrets que s'han colat per la Diputació Permanent del Congrés —on el vot de Junts no és decisiu— o la construcció d'habitatge protegit.
La veritat és que cal reanimar el mercat de l'habitatge, perquè és innegable que el notable creixement de la població espanyola, sobretot gràcies a la immigració, no ha anat acompanyat d'un increment d'habitatges, calculant-se en gairebé un milió els nous habitatges que fan falta avui.
En immigració, uns vindran amb el bonisme per acollir tothom qui vulgui venir, i altres amb defensar les fronteres, en discursos més emocionals que racionals. No seria tan complicat vincular els dos problemes, habitatge i immigració, amb plans de formació per a qui arriba sense ofici ni benefici.
No només cal sòl, també cal mà d'obra en el sector de la construcció, per no parlar de la cura dels boscos. Potser molts subsidis podrien reconvertir-se en formació o fins i tot en ocupacions públiques.
I l'economia… aquí seguirem amb el de sempre, estadístiques que oculten la realitat. La nostra economia és dèbil perquè el nostre model econòmic ho és. Necessitem el turisme, sens dubte, però algun dia aquest manà deixarà de fluir i aleshores no sabrem com reaccionar. Espanya va bé… de moment.
No s'esperen grans propostes, sinó només esforços per mobilitzar des de la passió. Ningú aspira que es voti racionalment, sinó emocionalment.
El més trist és que si Ciudadanos i PSOE s'haguessin posat d'acord a la XIII legislatura, quan sumaven, probablement Espanya estaria més centrada i els extrems influirien en l'agenda política molt menys. Però la història ja no es pot reescriure i anem cap a una campanya agre, plena de confrontació, amb pocs arguments, on la por serà la cantarella més repetida.
Tant de bo sigui una campanya lleu i la brutícia no esquitxi en excés.