Fins al maig del 2028, quan estan previstes les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, falta molt de temps i, essent tan volàtil i canviant la política al nostre país, tota prospectiva és purament especulativa, però no és entretingut, i instructiu, especular?

Com és natural, ha estat molt comentat i analitzat el sondeig d’Ipsos per a La Vanguardia, segons el qual el partit separatista i xenòfob Aliança Catalana, pilotat per la senyora Orriols, ja està empatada a intencions de vot amb el PSC.

Obtindrien cadascun d’aquests dos partits 30 escons. Això és molt cridaner, sens dubte, però hi ha altres dades que resulten no menys significatives i que obren possibilitats de futur inesperades.

Per exemple l’incessant enfonsament del PP i l’empenta de Vox. Tingueu en compte, a més, que és molt probable que en aquests sondejos moltes persones que barregen la possibilitat de votar Vox i Aliança, o que ja han decidit fer-ho, ho callen, perquè no volen exposar-se a ser insultats pels seus éssers estimats. És el “vot ocult”.

Anirem veient si aquestes dinàmiques es confirmen amb el pas dels mesos i l’inevitable augment del malestar, el disgust i la frustració (que resumeixen l’esperit del nostre temps, com en altres èpoques ho resumia la difusa esperança, o la il·lusió), o pel contrari es corregeixen.

Per no parlar dels fets, els esdeveniments inesperats, que, com va explicar en memorable ocasió el primer ministre britànic Harold McMillan, que va governar el Regne Unit entre 1957 i 1963, poden fer miques qualsevol pla, qualsevol projecte, qualsevol prospectiva. El lector probablement ja coneix la dita, ja que aquí l’he explicat alguna vegada, però la repeteixo ara amb molt de gust: preguntat per un jove periodista sobre què era el que més podia desbaratar els plans d’un govern, McMillan va respondre: “Events, my dear boy, events”. (Els esdeveniments, estimat noi, els esdeveniments).

En efecte, parlant ara a nivell espanyol, l’“esdeveniment” estiuenc de la irrupció de 80.000 o 100.000 marroquins a la ciutat de Ceuta havia enfonsat irremeiablement el PSOE… però l’“esdeveniment” del desnonament d’una anciana a Madrid, que a més després ha mort, pot ser que, oportunament explotat, retorni elGovern de Pedro Sánchez a la vida, i potser fins i tot li permeti mantenir el poder.

Tornant ara a Catalunya: una cosa és estar empatats a escons, i una altra cosa poder governar. Recordeu que Inés Arrimadas, encapçalant la candidatura de Ciutadans el 21 de desembre del 2017, es va convertir en la primera força del Parlament. Un percentatge superior de catalans van votar aleshores pels partits democràtics, però a causa de les peculiaritats del sistema electoral a Catalunya (que dicta que el vot d’un barceloní valgui menys que el d’un gironí), en escons van guanyar les forces separatistes i en comptes d’Arrimadas va ser Joaquim Torra el següent president de la Generalitat.

El cas és que la pujada del partit de la senyora Orriols sembla imparable. I més interessant (o més preocupant, depèn del color del vidre amb què es miri) és que, si algun dia intenta la investidura, podria obtenir suports a la seva candidatura, o almenys abstencions, decisives. Suports dels partits separatistes (ERC i Junts), i abstencions de Vox i del PP. Argument per sol·licitar els primers (els suports) és que tirarà endavant un altre intent de ruptura patriòtica, de desafiament a l’Estat; i per sol·licitar les segones, és que és dretana i combat la immigració, cosa que també està en el codi genètic de VOX.

Amb l’incentiu, a més, per a les direccions estatals de Vox i PP, que Aliança ja ha anunciat repetidament que no es presentarà a les eleccions generals a Espanya, ja que en la cosmovisió de la senyora Orriols Espanya és un país estranger amb el qual ells no volen saber res. El congrés els repugna. De manera que concedir-li un vot de confiança a Catalunya no només arrabassaria el poder als socialistes, sinó que no convertiria Aliança en adversari a les eleccions generals.

Per aconseguir aquests suports i abstencions, això sí, a les taules de negociació amb altres forces, entre bastidors, la senyora Orriols hauria de mostrar-se menys agressiva i virulenta, més conciliadora i pactista; cosa que potser sigui demanar peres a l’om, ja que és precisament la seva agressivitat i virulència –que tan bé es reflecteix en la primor del seu rostre, aquesta primor amb suggeriments de fanatisme o d’il·luminada– el que, d’acord amb aquest esmentat esperit irritat dels temps, està donant a la nostra Joana d’Arc tan bones perspectives de seguir i seguir pujant…