La setmana passada vaig assistir a una nova edició del BCN Desperta! organitzat per Crónica Global. Van ser tres dies de múltiples aportacions, efectuades amb rigor, en què es van abordar els problemes i reptes clau de la societat actual.

Un cop finalitzades les jornades, i com a conseqüència d'aquestes, la meva reflexió va evolucionar cap al món en general i cap a Europa en particular, que es troba davant d'una transformació tecnològica que pot determinar la seva posició econòmica, política i estratègica durant les properes dècades.

L'intel·ligència artificial, l'espai, la robòtica, la computació avançada, les comunicacions i la ciberseguretat ja no són àmbits exclusivament econòmics o científics, constitueixen la base de la seguretat i l'autonomia dels Estats, o d'unió d'estats, com és el cas de la Unió Europea.

Per això, la qüestió a plantejar-se és: fins a quin punt pot Europa controlar les tecnologies crítiques de les quals depèn la seva economia, la seva societat i la seva seguretat?

Durant anys, Europa ha construït una economia altament integrada en les cadenes globals de subministrament. Aquesta interdependència ha generat importants beneficis, però també vulnerabilitats quan determinats components, infraestructures o capacitats tecnològiques depenen de tercers països.

No cal aspirar a produir absolutament tot dins de Europa, però en aquelles tecnologies que resulten crítiques, Europa no pot quedar estratègicament condicionada per decisions preses fora de les seves fronteres.

En aquest context, la posició actual d'Europa en matèria tecnològica està per sota de les seves capacitats i requisits. Per això, és cert que requereix mantenir bones relacions comercials, científiques i tecnològiques amb Estats Units, Àsia i la resta del món per afrontar problemes globals, però aquesta cooperació ha de poder fer-se des d'una posició de capacitat pròpia i no des d'una dependència estructural.

Una dependència excessiva de capacitats externes es converteix ràpidament en vulnerabilitat, quan una crisi internacional altera l'accés a determinades matèries primeres, béns de consum, tecnologies o serveis.

L'intel·ligència artificial n'és una, el seu desenvolupament afecta la indústria, la medicina, les finances, les administracions públiques, les comunicacions, la defensa i la ciberseguretat. Qui controli els models, els xips, els centres de dades, l'accés a grans quantitats d'informació i les infraestructures necessàries per processar-la marcarà les tendències i les regles del joc de l'economia del futur.

Per això, Europa no precisa només regular, regular una tecnologia sense la capacitat de desenvolupar-la serveix de ben poc, sinó que requereix a més investigar, convertir els seus resultats en productes i serveis, inversió i capacitat industrial.

Una cosa similar passa amb l'espai. Els satèl·lits són fonamentals per a les telecomunicacions, la navegació, l'observació de la Terra, la meteorologia, l'agricultura, la gestió d'emergències i nombroses activitats econòmiques. També tenen una importància creixent per a la seguretat.

La Unió Europea disposa de capacitats rellevants, però necessita continuar desenvolupant una infraestructura espacial pròpia, competitiva i resilient. Els sistemes de navegació, l'observació terrestre, les comunicacions segures i les capacitats de llançament s'han de contemplar com a actius estratègics que van més enllà de projectes científics o industrials.

El mateix concepte s'ha d'aplicar a la robòtica i als sistemes autònoms. Drons, vehicles no tripulats, sensors, sistemes de vigilància i plataformes robotitzades estan modificant la manera com es desenvolupen determinades operacions industrials i les interaccions professionals o personals.

Europa té recursos científics, econòmics i industrials considerables. La qüestió és convertir-los en capacitat estratègica per desenvolupar els seus propis satèl·lits, sistemes de comunicacions, tecnologies d'intel·ligència artificial, capacitats de ciberseguretat, semiconductors, sistemes robòtics i tecnologies energètiques.

Si canalitza adequadament les seves prioritats, tindrà més marge per decidir el seu futur, tenint en compte que hi ha tecnologies massa importants com per dependre completament d'altres.

Europa ho pot fer si assumeix que el repte de transformar el coneixement científic en grans empreses tecnològiques i en capacitat industrial continua sent un desafiament que ha d'afrontar. És a dir, que la inversió en investigació ha d'anar acompanyada de finançament per al creixement empresarial, infraestructures digitals, accés a capital, formació d'especialistes i mercats capaços de permetre que les empreses europees assoleixin una escala internacional.

Però també requereix avançar en una major capacitat fiscal de la Unió, que li permeti disposar de recursos per finançar béns públics i projectes estratègics europeus com la defensa, l'energia, la transició tecnològica, les infraestructures crítiques i la inversió estratègica.

Tot això implica transferir més competències a la Unió, acompanyant-les dels recursos fiscals necessaris per exercir-les eficaçment i, al mateix temps, reduir la seva enorme burocràcia que frena les iniciatives.

Hauria d'haver-hi poques dubtes que el segle XXI no es decidirà únicament per qui tingui més recursos naturals o més armament, sinó també per qui sigui capaç de generar coneixement, transformar-lo ràpidament en tecnologia i convertir aquesta tecnologia en capacitat industrial, estratègica i de progrés socioeconòmic.