Ja fa dos anys que cada vegada que hi ha mobilització “alternativa” apareixen, sense venir a tomb de res absolutament, aparentment, banderes palestines. Per exemple, a l'acampada MariCarmenera de la Puerta del Sol. L'altre lloc on s'han reproduït com bolets és en festivals tan del poble pla com el Festival de Cinema de Sant Sebastià o el de Canes.

L'últim lloc on les vaig veure “en acció” va ser en la baralla de Kramer contra Kramer versió independentista ocorreguda en les celebracions del passat 11 de setembre al Fossar de les Moreres, quan els “antifeixistes” van decidir fer ostentació de la seva “condició” i van anar tots en comitiva a intentar agredir Sílvia Orriols i els seus. Un gest clarament antifeixista.

I sempre que veig la bandereta em faig la mateixa pregunta reptiliana, a saber: ¿tots aquests ninots no voldrien que el seu país i la seva gent els anessin a rescatar d'uns túnels sota terra si un grup terrorista els segrestés i els torturés de totes les maneres més cruels possibles durant gairebé dos anys? Jo sí que voldria, tots vostès també, i tots els de la bandereta al vent també, diguin el que diguin.

Tanmateix, una campanya negra d'imatge contra Israel meravellosament orquestrada pels odiadors de la civilització occidental, dels drets humans i de qualsevol cosa que signifiqui igualtat i llibertat, és a dir, els prohoms de l'islamisme i el comunisme radical, ajudada pel fet que Netanyahu és un paio infumable i que fa tot el perfil de dolent de pel·li de Marvel, i, sobretot i per damunt de tot, l'estupidesa supina i empatia suïcida que recorre les classes pijo-mitjanes d'Europa i que ens està portant al límit de l'autodestrucció —i, si no em creuen, vegeu com de bonica ha quedat França aquesta setmana, després de cremar escoles i fins i tot bombers, tot alhora i a tot arreu—, va convertir Israel, l'agredit el 7 d'octubre de 2024, en el dolent a combatre en l'imaginari del mainstream general.

Recordem breument els fets. El 7 d'octubre de 2024, sis mil terroristes de Hamàs i d'altres grups armats de la zona van assaltar el sud d'Israel i van atacar el Festival de Música Electrònica Nova i tot el que hi havia al voltant. Van matar 1.200 persones i es van endur 251 ostatges als confins dels seus túnels. Capítol especial mereix la violència sexual que aquests “combatents” van infligir a les dones jueves. Violacions salvatges i tumultuàries, violacions alhora que les assassinaven, violacions fins i tot mortes. A les que pitjor els va anar, va ser a les que, encara mig vives, se les van endur a les seves furgonetes, atrocitat que, “per sort”, vam poder veure tots en directe, perquè, si no, la imatge com la de Shani Louk, que representa l'horror en si mateix per a totes les dones del món, avui la propaganda “propali”, és a dir, proislamista, ens diria que és mentida.

Fins fa només uns dies l'ONU no havia reconegut que hi va haver violència sexual sistemàtica i salvatge contra les dones i nenes israelianes el 7 d'octubre de 2024, però la seva “relatora oficial per a aquests temes”, Francesca Albanese, venia martellejant amb la xifra de 600.000 gazians assassinats, quan les pròpies xifres donades pels terroristes de Hamàs parlaven de 60.000 assassinats per Israel. Una prova més que l'ONU és un xiringuito corrupte dominat pels diners de les dictadures més sanguinàries i que l'únic de bo que pot fer ja per la humanitat és dissoldre's.

El clímax de la maldat comunicativa i de l'estupidesa col·lectiva va arribar quan es va acusar els jueus de genocides, a Israel de provocar un genocidi. Genocidi, genocidi, genocidi, es repetia com un mantra i, si assenyalaves la grollera i malvada manipulació de la utilització del terme, eres, per descomptat, un feixista, un apestat i una mala persona.

Però si un malvat geni de la comunicació va poder col·locar aquest maquiavèl·lic missatge que encara ressona ja només als reductes “multiculturals” i al Govern d'Espanya, va ser només perquè fa ja diversos anys que el cervell de les i els europeus està fet puré a base de wokisme i postmodernisme, i molt d'autovictimisme també. La nostra capacitat crítica i analítica ha estat substituïda pel ploriqueig lacrimogen i l'empatia suïcida.

Pobres palestins arrasats per Israel sí, però no pobres palestins que viuen presos dels terroristes de Hamàs en una dictadura fèrria i criminal que no permet la més mínima dissidència sota pena de decapitació.

I, per aplicar-ho a “Espanyeta”, pobres “immigrants” que van arribar a Ceuta sense res sí, però no pobres ceutins que ho han perdut tot, ni pobre gent que viu al Marroc sota un règim feudal criminal, però que tota la Unió Europea considera “país segur”, sobretot per fer negociets.

Fa dos anys que la tova, infantil i manipulable opinió pública benestant es va posar, inexplicablement, de part dels terroristes de Hamàs, que són els mateixos que els de l'11S, que són els mateixos que els de la sala Bataclan, que són els mateixos que els dels atemptats de Londres, els de l'11M i els del 17A de les Rambles de Barcelona, per citar algunes de les seves “obres”.

Sense pensar, sense reflexionar, només amb les tripes. Cosa que és encara més greu si cap, perquè ¿què li passa pel cap a una dona de mitjana edat europea, espanyola, catalana, per veure el que va passar el 7 d'octubre amb les seves congèneres i posar-se de part dels agressors?

I pregunto per les dones, no per la manida mania de carregar-los tota la culpa a les feministes, sinó perquè en el món desastrós en què vivim, construït pel poder dels homes, fa molt que ja no espero absolutament res d'ells.