Crida l'atenció l'enorme empatia social, política i mediàtica cap a Maricarmen i, en canvi, el nul retret cap a la seva decisió de no buscar, quan encara podia intentar-ho, una altra alternativa. Té 87 anys i feia 71 que vivia al mateix pis. L'escena d'una anciana desnonada sortint en llitera fa mal. És impossible no sentir compassió, però tampoc no hem d'aparcar el sentit crític.

On queda la responsabilitat individual? Maricarmen no va ser sorpresa d'un dia per l'altre. El seu contracte de renda antiga tenia data de caducitat. Feia molts anys que sabia que aquella situació no es podia perllongar indefinidament. Durant aquell temps no va intentar adquirir un altre immoble com a alternativa.

Connec un cas proper: una familiar també soltera d'edat similar, amb renda antiga per via paterna, va comprar quan la llei va posar fi a aquella situació. Va assumir l'esforç econòmic i la hipoteca perquè va entendre que no podia donar per suposat que aquell avantatge duraria per sempre. No és una comparació per culpabilitzar Maricarmen. Serveix per recordar que hi havia altres opcions i que hi va haver persones que van decidir anticipar-se.

Parlem, a més, dels anys 90, no del mercat actual. Aleshores, una persona sola, amb una feina estable i alguns estalvis, podia plantejar-se comprar un pis en una zona relativament cèntrica de Barcelona. I a Madrid, també. No era fàcil, però era possible. Qui va comprar va assumir un esforç; qui va continuar amb renda antiga va conservar un avantatge, però també el risc que acabés malament.

No conec les circumstàncies que tenia Maricarmen aleshores. Sí que hi ha una dada rellevant: el 2005, quan es va produir la segona subrogació del contracte després de la mort de la seva mare, no constava cap grau de discapacitat reconegut ni es va al·legar aleshores aquesta circumstància com a excepció per perllongar el contracte. La vulnerabilitat d'avui no es pot projectar sense més sobre les decisions de fa més de dues dècades.

I aquí apareix el més desconcertant: haver convertit Maricarmen en un icona de la crisi de l'habitatge. Què té a veure una dona que ha viscut set dècades en renda antiga amb el jove que avui no pot emancipar-se o la família que no troba un lloguer assequible? Molt poc. Són problemes diferents. A més, sorprèn que, entre els més de 24.000 llançaments que es produeixen cada any a Espanya, alguns en circumstàncies molt més dramàtiques, aquest cas s'hagi convertit en catalitzador de la protesta.

Espanya arrossega un dèficit d'unes 750.000 vivendes, concentrat especialment allà on hi ha més demanda. Tampoc no disposa d'un parc públic de lloguer suficient per oferir una alternativa a qui no pot accedir al mercat. Aquest és el problema que hauria d'ocupar el centre del debat.

Tanmateix, a l'esquerra del PSOE hi ha sectors que plantegen una altra resposta: retallar per llei els lloguers, perllongar indefinidament les situacions contractuals i fer recaure sobre l'Estat la responsabilitat de garantir un habitatge. Portada a l'extrem, aquesta concepció acaba configurant un Estat assistencial encarregat de corregir qualsevol conseqüència adversa.

Les comunitats autònomes i els ajuntaments han d'ajudar qui queda en una situació de vulnerabilitat. Però una cosa és oferir una xarxa i una altra convertir-la en substitut de la responsabilitat personal. La protecció social no pot esborrar les conseqüències de qualsevol decisió individual.

Maricarmen finalment tornarà al pis que ocupava, després de l'acord assolit amb Urbagestión, societat a la qual s'ha demonitzat des del principi del desnonament, encara que també és evident que, sense la bomba sociopolítica que s'ha desfermat, no hi hauria hagut aquest desenllaç. És una bona notícia per a ella. Però el seu cas no diagnostica la crisi ni justifica una política que només protegeixi allò ja existent.

La vulnerabilitat mereix protecció. Però una societat adulta també ha d'acceptar que les decisions individuals tenen conseqüències.