La destrucció de la classe mitjana resideix en la megalomania d'una raça especulativa que rebenta d'ideal. L'Ibex 35 ha creat els nous rics que reinverteixen les seves fortunes en pisos de zones tensionades. Els 50 desnonaments al dia i els 25.000 a l'any són la manifestació d'un fracàs en la política d'habitatge espanyola, davant de les solucions toves de les capitals europees, com Viena, i les mesures radicals de Berlín, on Die Linke anuncia expropiacions.

Amb el pacte entre Urbagestión i Mari Carmen s'obre pas la tercera via. Madrid ha establert un precedent i la seva referència evitarà milers de desnonaments. El carrer sindicalitza els llançaments de ciutadans vulnerables i, quan apareix la imatge icònica de l'anciana en llitera sortint del seu domicili amb la policia, és el principi de la fi d'una era.

L'Europa benestant i el quadre macroeconòmic del vicepresident Carlos Cuerpo no són capaços d'evitar les enormes desigualtats. Els milers de desnonats han deixat de ser anònims. Mari Carmen a El Retiro de Madrid i els llogaters de la Casa Orsola, a l'Eixample de Barcelona —adquirida per l'Ajuntament i Habitat— han pactat la permanència als seus habitatges, gràcies a la mobilització. Però què passa amb els desnonaments silenciosos de la perifèria que no arriben a l'opinió.

La gent no creu en el fruit de l'experiència; vol l'experiència en si mateixa. Cada desnonat pot recolzar-se ara en el Sindicat de Llogateres i serà aquesta organització la que podrà judicialitzar cada cas d'acord amb el precedent.

El sindicalisme de classe és massa fabril; en el seu lloc s'imposa el sindicat de vida que s'ocupa de coses com l'alimentació, la salut, el clima o l'habitatge. La fi de la història acabarà amb la banalitat i l'apocalipsi. Si els mitjans posen al descobert els afectats i les immobiliàries que els desallotgen, la caiguda dels desnonaments afectarà la demanda per primera vegada en molts anys.

L'acampada a Sol interpel·la, amb un xotis, el món dels partits polítics; en primer lloc, el de Podemos, l'esquerra d'Irene Montero, una dama de discurs dúctil i gran ressentiment que s'avergonyeix de les intencions del PSOE en el Decret Mari Carmen. Irene és ballarina, encadena instants com si fossin esbossos; estira de la manta, provoca la dissidència de Junts i la indiferència del PNB.

Per la seva banda, els de Puigdemont s'allunyen de l'acord inicial perquè “el Decret prohibeix desnonaments també a petits propietaris”. Que petita és la botiga! Mentrestant, i a l'espera del Congrés, la revolució serà debatuda o no serà. Els acampats expressen conceptes que estrenyen el cinturó dels polítics professionals.

Sigui com sigui, no hi haurà majoria al Congrés. A Sánchez se li exigeix ara la carta descoberta del BOE amb l'ajuda dels lletrats de l'Estat: trossejar les propostes i fer pedagogia mentre li quedi un alè de legislatura. El seu oponent Núñez Feijóo cobreix la seva exuberància amb paraules buides: “Deixin-me a mi la solució de l'habitatge” I per què no comença vostè per Madrid? La petita història desmunta l'aspiració sense mèrit.

Hi ha 11 comunitats autònomes que no apliquen els marcs regulatoris del poder legislatiu. El seu no sonor a la Llei d'Habitatge ja va ser l'exemple de la revolució institucional de PP i Vox. Se'ls podria aplicar el 155 de la Constitució en les competències en matèria d'habitatge? Segur que no.

Els preus no paren de pujar, però les vendes cauen i els lloguers viuen al paradís perdut, un Edèn a les portes de l'infern. El mercat és un cenotafi enorme, poderós per fora, però buit per dins. Espanya, amb només un 2,5% d'habitatge públic, torna a estar a la cua.

L'informe polèmic del Banc d'Espanya sobre la situació del sector afirma que amb els mitjans actuals és possible aixecar gairebé 800.000 habitatges públics nous en menys de vuit mesos A què esperem?

El totxo és un pecat sense contrició. El silenci és la qualitat més vigorosa del mercat i la propietat privada és la condició indispensable que fa impossible l'expropiació exigida per l'esquerra perdulària. La socialdemocràcia té la millor letania, com està demostrant el Govern de la Generalitat amb les 140 zones tensionades de Catalunya (bravo, Illa!); i la regeneració arribarà acompanyada d'adhesions i capitulacions.