Jo no vaig lluitar per la democràcia perquè uns nenyatos siguin avui els representants del poble. Bé, tampoc és que lluités gaire; en aquell temps ni tan sols residia jo a Espanya, però hi ha tanta gent que assegura haver batallat per la democràcia i no es va moure del sofà que he pensat que a un més a ningú li importaria. Lluités o no, avui em fa vergonya veure que els escons, tant en el parlament català com en l'espanyol, estan ocupats en la seva major part per nens i nenes que haurien de seguir a l'escola. Un posa la televisió i veu senyors i senyores que ja haurien d'estar talludets, cridant com criatures "fora, fora", a una altra diputada que va mostrar un esprai de pebre. No discuteixo si la diputada hauria d'abandonar o no l'hemicicle —doctors té l'església— per ensenyar durant un moment el que podria haver estat un pot de desodorant, el que deploro és que les seves senyories i els seus senyorius (per usar llenguatge políticament correcte) cantessin a l'uníson «fora, fora», amb el sonsonet que usen els nens de primària a l'hora del pati quan el que ha estat eliminat en el joc triga massa a retirar-se.

No m'havia recuperat del bochorno que aquella tropa de nenyatos cridaners i maleducats s'arroguessin la meva representació, quan va sortir, també per televisió, el parlament català, amb un altre munt de nenyatos i nenyates mostrant el famós cartell d'una espardenya trepitjant una esvàstica, obra gairebé centenària del publicista del segle passat Pere Català.

No surto d'una vergonya aliena que ja me n'endossen una altra, vaig pensar per a mi. Si tot el que se'ls acut per aturar l'ascens d'Aliança Catalana és ensenyar una foto de la guerra civil, pot estar tranquil·la Sílvia Orriols, perquè s'enfronta a una banda de desarrelats intel·lectuals. En lloc de rebatre arguments, com faria qualsevol polític mínimament format, mostren una imatge que hem vist tots milers de vegades, i a sobre ho fan com si acabessin de descobrir la penicil·lina. Valdria la pena recordar-los que, finalment, els de les espardenyes —si és que amb elles l'autor volia simbolitzar els catalans— no només no van trepitjar el feixisme, sinó que, quan finalment va arribar a Catalunya, el van abraçar amb molt més alboroto que en altres parts d'Espanya. Però no anem a exigir a aquests nens i nenes del Parlament que sàpiguen història; prou fan amb saber sostenir una foto del dret i sense que se'ls caigui.

Si almenys es peguessin, si es lliguessin a bufetades i a cops de puny tal com de tant en tant veiem per televisió —no tot serà dolent a la pantalla— que succeeix en parlaments d'altres països, els veuríem amb millors ulls. És preferible tenir uns diputats que facin valer els seus arguments amb la força bruta que comportant-se com criatures. Entre uns crits de "fora, fora" i una baralla multitudinària per entre els escons, no hi ha color. Entre aixecar una cartolina amb una foto i aixecar-se un per pegar-li una bufetada a un rival polític, tampoc no n'hi ha. Ja que, segons demostren amb les seves intervencions, no els ha dotat la naturalesa amb el do de la paraula ni molt menys amb el de la intel·ligència, comportin-se com animals i no com pàrvuls. Posats a triar, diverteixin vostès els ciutadans en lloc de fer-los passar vergonya.

Un vol pensar que ens mereixem, en ambdós parlaments, diputats que sàpiguen fer alguna cosa més que cridar com escolars de primària o ensenyar com púbers antigues fotos. Un vol pensar, en fi, que mereixem uns representants adults, però sembla que està difícil, que d'això no n'hi ha.