“La intel·ligència artificial farà desaparèixer centenars de professions”, “la intel·ligència artificial acabarà amb la humanitat”… l'apocalipsi zombi sembla que serà produït per la IA… o no.

La IA està absolutament de moda i apareix a cada cantonada, però no està de més prendre una mica de distància i veure el fenomen amb una mica de fredor.

En el món de la tecnologia sempre hi ha hagut modes. Algunes són fugaçes, com el metavers; d'altres no creixen tant com es pensava, com la realitat virtual; i d'altres són molt més duradores, com el desenvolupament dels smartphones. I si no, que l'hi diguin a Apple, que ha llançat un telèfon de 2.500 euros, per cert, molt més car a Europa que als Estats Units. La intel·ligència artificial és una moda, però aquesta té tota la pinta que ha arribat per quedar-se.

La intel·ligència artificial, entesa com a programes que “aprenen”, no va néixer ahir. Es va començar a parlar-ne a finals dels 50 del segle passat i el llenguatge de programació amb què “va començar” tot, LISP, data de 1958. La vam veure al cinema el 1968, a la pel·lícula de Stanley Kubrick 2001: una odissea a l'espai, materialitzada a l'ordinador HAL 9000. Nvidia, el gegant de la fabricació de xips tan de moda ara, es va fundar el 1993, focalitzada en targetes de gràfics per a videojocs; Palantir, l'empresa que tot ho sap, es va fundar el 2003; i OpenAI, propietària de ChatGPT i d'on va sorgir Anthropic (Claude), es va fundar el 2015. El que passa és que des de fa no gaire temps estan molt de moda i ara que estan a punt de sortir a borsa, encara més.

Els programes per a un ordinador són seqüències d'instruccions molt simples que es processen de manera rapidíssima. Un ordinador és molt bàsic per naturalesa; fa poquíssimes coses elementals, però les fa molt ràpid. Un ordinador domèstic o un smartphone són capaços d'executar gairebé un bilió d'operacions per segon (centenars de GFLOPS). Un superordinador trilions d'operacions per segon. D'aquesta manera, combinant operacions simples, els ordinadors són capaços de fer coses meravelloses.

La intel·ligència artificial fa un pas més, permetent als programes “aprendre” i millorar, no només repetir incansablement i de manera molt ràpida allò per al que estan programats. A diferència de la programació tradicional, la intel·ligència artificial no busca repetitivitat, sinó trobar estratègies per fer coses. I aquí apareix el repte i fins i tot la paranoia, fins on arribaran aquests programes que s'autocorregeixen i, a més, ho fan a velocitats vertiginoses? Fins on vulguem nosaltres perquè els ordinadors no deixen de ser unes eines que tenen, com HAL 9000, un botó màgic que els encén i apaga.

La capacitat de càlcul del cervell humà, mesurada en quelcom similar als FLOPS, ja està per sota de la dels grans ordinadors, però la comparació mai podrà ser correcta perquè el nostre sistema nerviós és analògic, no digital, la nostra eficiència energètica és impressionant, es calcula que l'ésser humà consumeix unes 50.000 vegades menys energia que un ordinador per a un càlcul equivalent, la nostra adaptació al medi és impressionant i, sobretot, tenim, bé que mal, conceptes d'ètica i valors, quelcom que no té cap sistema informàtic.

La visió apocalíptica no ha de néixer de la intel·ligència artificial, sinó de l'ús que se li vulgui donar. Si un sistema d'IA controlés, sense supervisió humana, un sistema de llançament de bombes nuclears, lògicament la podria fer grossa perquè podria prendre decisions que un home mai prendria. Sense posar-nos tràgics, els robotaxis que pul·lulen per San Francisco s'aturen si se'ls posa un con al capó, perquè el sistema no entén què està passant i està programat per prioritzar la seguretat. Per això els serveis de robotaxis cada cop tenen més supervisors humans remots, plantejant fins i tot serveis amb conductor a distància, perquè la “intel·ligència” d'un cotxe no és capaç de reaccionar a tots els imprevistos. Però si algú és tan incompetent com per deixar un arsenal nuclear en mans d'una màquina sense supervisió humana, sí que podem tenir un problema molt seriós.

Més enllà de visions apocalíptiques, el que cal tenir clar és que la IA és un negoci en què es mou moltíssims diners. El mercat diu que Nvidia val 5,5 bilions de dòlars, OpenAI 900.000 milions i Anthropic prop del bilió. Inditex, l'empresa amb més valor a la nostra borsa, té un valor de 200.000 milions, facturant molt més que aquests líders del futur que encara han de demostrar la seva capacitat de facturació i de realitzar dividends. Alguns, com OpenAI i Anthropic, perden diners any rere any i, tanmateix, el mercat els valora a cadascun entorn del bilió de dòlars, i pujant.

Les grans empreses d'IA són, sobretot, promeses de futur que intenten “enganxar” empreses i particulars, fent-los dependents dels seus serveis. Ara una subscripció normal d'IA està entorn dels 20-30 $/mes. Els costos per usuari s'acosten a 20 vegades més perquè els ofereixen una capacitat de càlcul brutal. Però un cop persones, i sobretot empreses, s'acostumin a la IA, els grans operadors, que són molt pocs, començaran a pujar el preu, com han fet, per exemple, les plataformes de streaming. Netflix va sortir el 2015 a 10 EUR per mes en el seu pla estàndard. Ara està a 15 i seguirà pujant. Si això ho fa una plataforma de pur entreteniment, què no farà una eina que se'ns està fent imprescindible? En deu anys o menys, la subscripció mitjana pujarà als 100 $ per mes. En el món empresarial, qui permeti que Palantir gestioni les seves dades es casarà gairebé per sempre, ja que té unes barreres de sortida altíssimes i estarà a la seva mercè. Aquestes empreses neixen, sobretot, per guanyar diners, moltíssims diners.

Apocalipsi zombi, negoci… i màquina per fer rucs. Si avui és molt difícil trobar persones capaces de fer una arrel quadrada a mà, perquè per això tenim les calculadores, i menys encara els càlculs avançats que ens van ensenyar a la carrera als qui vam anar pel costat de ciències, ¿què serà dels nostres joves quan s'acostumin a preguntar-ho tot a la IA? Els calamitosos resultats a l'informe PISA d'enguany seran una joia del que ens espera en no gaire temps i això, tenir una societat analfabeta, sí que és un autèntic apocalipsi perquè, “contra parafrasejant” Sant Joan, la ignorància ens farà esclaus.