Hi ha quelcom més difícil d'admetre a Catalunya que un mal resultat educatiu: que pugui tenir alguna cosa a veure amb la política lingüística. Les dades empitjoren i els tribunals dicten sentència, però hi ha una pregunta incòmoda: i si la immersió empitjora els resultats de bona part dels alumnes, particularment d'aquells que pretén integrar?

La paradoxa ve, sorprenentment, d'Euskadi. Mentre a Catalunya continua sent tabú plantejar-ho, Ibone Bengoetxea, vicelehendakari primera, consellera de Cultura i Política Lingüística i dirigent del PNB, ha reconegut que els mals resultats de PISA obliguen a estudiar el factor lingüístic i el model D.

PISA 2025 situa Euskadi en 419 punts en lectura, només per davant de Ceuta i Melilla. Més de tres quartes parts de l'alumnat cursa en el model D, mentre que l'euskera no és la llengua familiar de la majoria.

A Euskadi, algú en el món nacionalista ha tingut la valentia d'obrir el debat, encara que ja veurem quant de temps la senyora Bengoetxea durarà en el càrrec; a Catalunya, on qüestionar la immersió equival a atacar el català, ni tan sols el PSC s'atreveix. Qualsevol demanda de bilingüisme escolar s'etiqueta com a ofensa identitària i políticament ser etiquetat d'extrema dreta o espanyolista.

I, tanmateix, la recerca acadèmica existent des de fa temps obliga a prendre seriosament aquesta qüestió. Luis López-Agudo, Sara González-Betancor i Óscar Marcenaro-Gutiérrez, a Economic Analysis and Policy (2021), van analitzar cinc cicles de PISA i van trobar 0,24 desviacions estàndard menys en lectura i 0,06 en matemàtiques quan la prova es realitzava en una llengua diferent de la parlada a casa: uns 24 punts PISA en lectura. A Catalunya, les proves es fan en català, amb independència de la llengua parlada a casa.

Un altre estudi de Jorge Calero i Álvaro Choi, centrat específicament en Catalunya i publicat el 2019, també va detectar una desavantatge de l'alumnat castellanoparlant. Controlant variables socioeconòmiques i escolars, els seus autors van trobar diferències negatives en Ciències i Lectura, encara que no en Matemàtiques. No permet atribuir tota la diferència al model d'immersió, però sí mostra que la llengua familiar està associada al rendiment.

Catalunya ha construït un model en què el català ocupa pràcticament tot l'espai vehicular a l'ensenyament obligatori. El problema no és donar-li un tracte privilegiat ni que sigui el centre de gravetat, com ja va acceptar en el seu dia el Tribunal Constitucional. El problema és quan l'objectiu polític és relegar el castellà a la seva ensenyança com a matèria.

El TSJC va fixar el 25% d'ensenyament en castellà —primer en aules concretes i, el 2020, per a tot el sistema— que el Tribunal Suprem havia avalat el 2015. La legislació catalana de 2022 va voler eludir aquest percentatge amb fórmules vagues com “presència adequada” per incomplir les sentències.

Estrasburg ha afegit recentment un altre element de pes. El TEDH ha declarat inadmissible la demanda d'altres famílies de Canet de Mar que afirmaven sentir-se perjudicades pel 25% obligatori en castellà. Va recordar que Catalunya és una regió bilingüe i que ambdues llengües són oficials, cosa que s'ha de reflectir en el model educatiu. Evidentment, la qüestió no va de percentatges, sinó de si el castellà té dret també a ser llengua vehicular. La justícia ha dictaminat reiteradament que sí.

No obstant això, impedir l'execució de les resolucions judicials s'ha convertit en un objectiu polític i institucional a Catalunya. Els successius governs catalans, inclòs el del PSC, han retorçat la legislació i els decrets per continuar imposant la immersió.

Després dels mals resultats que torna a mostrar PISA, ara ja es comença a qüestionar obertament el model d'“escola inclusiva”. El que resulta incomprensible és que no s'obri també un debat sobre un dogma lingüístic que restringeix drets i perjudica com a mínim una part de l'alumnat en el seu aprenentatge.

No es tracta d'imposar un 50-50 ni de menystenir el català. Una societat bilingüe necessita garantir el ple domini de les seves dues llengües oficials. El problema des de fa dècades és que la defensa del català es confon amb l'exclusió del castellà. El pitjor servei que es pot fer als joves és impedir que aquestes preguntes puguin formular-se.