Fa ja temps que em pregunto moltes vegades, veient l’espectacle al voltant, en quin moment es va tornar Espanya un país minúscul, i la seva gent una massa mal·leable a qui li han aniquilat les aspiracions. I no m’estic referint a la gent treballadora, sinó a les elits del coneixement i la política, que són de broma. De broma dolenta.

De la política poc hi ha a dir, a la vista dels fets que constaten que estem en el moment més cutre de la democràcia espanyola, en què els polítics han convertit el debat en un camp de futbol i els votants ja no són ciutadans, sinó hooligans.

Avui mateix, la gran aposta política a Catalunya és contrarestar les “paelles” de la "Festa de la Rosa" del PSC a Gavà amb una “Festa de les Migues” del PP a Badalona. Si a vostès no els sembla el més depriment del món, potser la rara soc jo.

Però avui no vull parlar de la classe política que arrossega aquest país; avui vull parlar de la elit intel·lectual, aquella que es torna rància als claustres de les universitats espanyoles, en butaques centenàries, i que ha portat Espanya en els darrers anys cap a l’abisme intel·lectual més profund que mai hàgim vist.

Catedràtics, professors, gent de la política educativa que són col·laboradors necessaris perquè la qualitat intel·lectual del nostre país sigui un desert i perquè l’anàlisi crític que poden fer els nostres conciutadans més joves tingui el mateix nivell que el que podria fer una albergínia.

Aquestes elits són pitjors encara en universitats d’antic aboleng, com és la Universitat de Granada (UGR), en altre temps una de les millors d’Espanya, orgullosa d’haver estat fundada per Carles V, qui en va promoure la creació fa just 500 anys. Ara, no deixa de ser tràgic i paradoxal que, sota el mandat del mateix emperador Carles V, alhora que es fundava aquesta universitat, es consolidés la província (que no colònia) de “La Nueva España”, avui Mèxic. Mig segle després, els dirigents de la UGR no saben pràcticament ni on és Mèxic ni què hi passa; especialment, no saben que és el país no islàmic més feminicida del món.

Després de l’assassinat de la Claudia Tacoronte, l’estudiant d’Erasmus que ningú no s’explica què feia a la Universitat de Morelos, ja no perquè l’estat de Morelos és, com tot Mèxic, un lloc d’altíssim risc per a qualsevol dona, sinó perquè no arribo jo a entreveure l’excel·lència acadèmica de la Universitat de Morelos, que no destaca en res i que no és coneguda acadèmicament per res. Hauria pogut ser la UNAM o la de Guadalajara, però la Universitat de Morelos? No hi ha explicació lògica acadèmica per això. I, tanmateix, hi ha explicació.

Que passin aquestes coses és fruit directe que, igual que en tota la classe política, els polítics acadèmics també són adalils de la mediocritat i, segurament, de la corrupció. No oblidem que és primer a les universitats on es gesta, es testa i després es divulga el discurs polític que la classe dominant pretén imposar. Per exemple, la mateixa Universitat de Granada, on jo mateixa vaig estudiar, s’ha convertit en l’última dècada en l’estendard de les teories transgeneristes que defensen que un home, només desitjant-ho, pot convertir-se màgicament en una dona. Amb teories anticientífiques com aquesta, què podem esperar ja de la Universitat de Granada?

Però la UGR no està sola en el seu camí cap a la perdició intel·lectual. La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) també ha passat de ser casa d’estudis a ser casa de moviments polítics totalitaris sota l’etiqueta sempre convenient de “antifeixista”, que no té res a veure amb la realitat. El discurs independentista que ha enfonsat Catalunya en la misèria els darrers 15 anys també surt de les aules universitàries. I també discursos de signe contrari, com Ciutadans, que es va donar a conèixer literalment a l’aula magna de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona.

A l’elit intel·lectual universitària està molt mal vista la política i, tanmateix, es passen el dia fent política. Només que amb la salvetat que, allà on es nega la política, es fa sempre la pitjor i més mesquina política.

I per aquests vímets hem arribat a que hi ha despatxos universitaris on es prenen decisions que aposten per enviar estudiants a llocs absolutament evitables, fins i tot per a les estudiants autòctones que hi viuen, i que de bon grat sortirien de Morelos per estudiar en una altra part on no es juguessin la vida per anar a classe.

Però així són l’Europa i l’Espanya postmodernes. Ignorants, mediocres i desorientades, exactament igual que la seva elit intel·lectual.

Dos coses més per arrodonir el desastre que envolta l’assassinat de la Claudia Tacoronte des d’aquest costat de l’Atlàntic. La primera, la vergonya aliena absoluta que produeix veure “intel·lectuals” i “opinòlegs” demostrar la seva total ignorància sobre el terme “feminicidi”, què significa, com s’ha construït i quin és el seu innegable valor com una de les aportacions més importants a la política criminal dels darrers 50 anys, encunyat per la mestra Marcela Lagarde.

El feminicidi és l’assassinat d’una dona per part d’un home, el mòbil del qual és únicament el fet que la víctima sigui una dona. Ara, gràcies a la malaltia de la falsa esquerra i el postmodernisme de l’antipunitivisme que patim tant a Mèxic com a Espanya, aquest terme està “en revisió”, perquè hi càpiga qualsevol com a víctima i que desapareguin els feminicidis a Mèxic. Aquesta teoria també surt d’universitats mexicanes com la de Morelos, per la qual cosa ja no és tan estrany que una estudiant de la UGR acabi a la UEM. El que comparteixen és l’ideari woke.

Finalment, la “ràpida i eficaç” resolució del feminicidi de la Claudia Tacoronte, celebrada fins i tot pel ministre Albares, és una altra prova més del desconeixement i menyspreu que tenim per Mèxic i les mexicanes. El 98% és l’índex d’impunitat de la violència feminicida a Mèxic, i tampoc ningú assegura que el 2% dels processats siguin realment els responsables dels crims que se’ls atribueixen.

Per tant, detenir una tal “Trompas” en menys d’una setmana sona molt estrany a qualsevol que conegui una mica el context. Més encara quan, en els darrers dos mesos, hi ha hagut quatre feminicidis més d’estudiants de la UEM i no s’ha trobat cap “sospitós”. Però aquí tenim el nostre ministre d’Exteriors, donant per bona l’explicació i ajudant les corruptes autoritats mexicanes a tancar el cas el més ràpid possible per quedar el menys malament possible.

I no deixo de pensar en quin moment ens vam tornar tan petits a Espanya i si faltarà gaire per a la nostra total desaparició intel·lectual.