Fa anys que sento en boca d’amics i familiars que, si volgués, podria ser una bona mestra d’institut, perquè sóc curiosa, m’agrada explicar històries i seria capaç d’inspirar els adolescents. Mai els he fet cas.

Primer, perquè només imaginar-me davant d’una aula atapeïda d’adolescents pregant silenci em produeix esgarrifances. Segon, perquè un requisit bàsic per ser docent d’institut és treure’s el màster de Formació del Professorat de Secundària, que no és precisament barat, especialment si el vols fer en línia i a sobre encara no saps si t’agradarà fer classes.

No només això. El sistema educatiu actual t’obliga a especialitzar-te segons la teva carrera de base, no segons la teva experiència professional. És a dir, si has estudiat Direcció i Administració d’Empreses, com és el meu cas, només pots fer classes d’Economia, Emprenedoria, Matemàtiques o similars, tot i que el meu veritable savoir-faire resideix en els meus vint anys d’exercici com a periodista i escriptora.

Em sento molt més preparada per ensenyar Història i Geografia, o escriptura creativa, que per explicar conceptes bàsics de Comptabilitat, però això al sistema li és igual.

No obstant això, fa uns dies, després d’assistir a una xerrada sobre com combatre la desinformació i l’auge dels prejudicis contra els immigrants (“ens prenen llocs de treball”, “venen tots a delinquir o a demanar subsidis”, etcètera), vaig tenir una mena d’il·luminació.

Una classe d’Economia en un institut era un escenari ideal per aclarir conceptes sobre immigració, mercat laboral, habitatge o salut pública, entre d’altres. “He de ser professora”, em vaig dir. Casualment, aquella mateixa tarda em vaig trobar pel carrer amb una amiga, mestra d’institut, i li vaig comentar la meva utòpica i impulsiva iniciativa. A ella li va semblar fenomenal. “A més, ara que hi ha tantes places per cobrir, et pots inscriure a la borsa de docents interins sense tenir el màster, només comprometent-te a cursar-lo n’hi ha prou”, em va explicar.

En arribar a casa, vaig obrir la web del Departament d’Educació i vaig omplir l’interminable formulari per accedir a la borsa, a més de pujar tots els documents necessaris. Per sort, ja els tenia tots gràcies a haver estudiat a la UOC; si no, hauria implicat un desgast burocràtic i econòmic notable.

“Ja està, ja m’he inscrit”, vaig anunciar a la meva amiga molt orgullosa, encara que també una mica trista en comprovar que en cap moment el formulari de la Generalitat em preguntava per la meva experiència laboral prèvia. “És com si haver treballat vint anys de periodista no tingués cap mèrit”, li vaig dir.

La meva amiga em va donar la raó. “Espera, que si et truquen, fliparàs amb com funciona el sistema…”, va riure.

No sé si arribaré mai a treballar com a professora, ni tan sols sé si m’arribaran a trucar. El que tinc clar és que no podem tenir un sistema que ens animi a reciclar-nos laboralment i, alhora, sigui incapaç de reconèixer el coneixement adquirit fora de la universitat.