És curiós com l'alcaldessa de Ripoll i cap del flamant partit Aliança Catalana, malgrat tota la propaganda que li proporciona la mateixa por que provoca —que ve el feixisme! Que ve el feixismeee!— i malgrat el creixement velocíssim de les seves expectatives de vot per a les properes eleccions municipals i parlamentàries, no ha aconseguit, encara, aglutinar al seu voltant un concili significatiu d'intel·lectuals d'un cert rigor, d'una certa solvència, un think tank generador d'idees. Caldrà calibrar si això és un símptoma que la seva metxa és curta.

Fins i tot quan Artur Mas es va tirar al monte del desafiament a l'Estat —representat per un president del Govern, Mariano Rajoy, força passiu i tolerant— va aglutinar al seu entorn gestors i professionals de solvència contrastada, molts d'ells provinents del PSC.

Tenia, per exemple, Xavier Rubert de Ventós, el filòsof que escrivia els discursos de Jordi Pujol i —això és gran— també els de Pasqual Maragall, com em va explicar a mi en certa ocasió. Tenia Mas-Colell, que era (segueix sent) un economista de prestigi internacional. Tenia, a Cultura —ja sé que per als polítics és una cartera de molt relativa importància— Ferran Mascarell, a qui no se li pot negar experiència i coneixement de l'assumpte que se li confiava. Tenia un jurista com Carles Viver Pi-Sunyer, que havia estat vicepresident del Tribunal Constitucional i a qui va encarregar l'entramat “legal” per independitzar Catalunya passant “de la llei a la llei”.

A tots aquests, en el cercle professional íntim. A més comptava al seu favor amb la premsa catalana subvencionada, la ràdio i la televisió. No cal recordar que cada cervell o cervellet sociata que es passava al servei de Mas no només enfortia Convergència, sinó que també debilitava el PSC.

Tampoc cal recordar que, tot i estar envoltat de tan potents consellers i altaveus, mestres en la creació de llenguatge, generació de discurs i manipulació de l'opinió pública, la presidència de Mas va ser el que en català anomenen un “nyap”.

Artur Mas va començar sent llançat pels descamisats “al femer de la història” (ell preferia dir-ne “fer un pas al costat”) i el seu projecte va acabar com el rosari de l'aurora, amb l'autodestrucció del partit i els seus líders, en fugida o a la presó. Ara diuen que Mas volta per aquí, rondant, ensumant on cuinen, sense deixar de gaudir de la escandalosa paga que perceben tots els expresidents de la Generalitat a càrrec dels pressupostos de l'Estat.

Tots els nous partits que van néixer a remolc de la crisi i la indignació popular tenien també els seus concilis de cervells grisos, i això no els ha impedit naufragar. Ciutadans va néixer d'un grup d'intel·lectuals de la màxima solidesa i amb un líder que semblava sobradament preparat. Ara no queda res d'aquell partit que va guanyar unes eleccions a la Generalitat però no li va arribar per governar. Podem també va néixer d'un grup de professors de política a la universitat Complutense. El seu líder, Pablo Iglesias, va arribar a la vicepresidència del Govern i ara el partit també està a punt d'extingir-se.

Orriols puja, en les estadístiques, com l'escuma, però no sembla comptar amb gaire massa crítica intel·lectual. El seu ideòleg, i candidat a l'alcaldia de Barcelona per a les eleccions municipals de 2027, és Jordi Aragonès, que és professor de secundària; amb tots els respectes pels soferts docents d'aquest tram educatiu, no és que sigui un títol imponent.

És simptomàtic que quan Orriols vol que un intel·lectual de campanetes llegeixi el pregó al seu propi feu, el més solvent que ha trobat ha estat… un columnista que va tenir un atac de vertigen i a última hora la va deixar plantada, sent reemplaçat per Ramón Cotarelo, jubilat madrileny de facultats mentals francament preocupants.

Amb aquests vímets està clar que no es pot fer un cistell impressionant ni teixir un discurs seductor…

Ara bé, és possible que, sigui per fatiga dels materials o sigui per la pèrfida IA, o les dissolvents xarxes socials, o el canvi climàtic o altres causes, ens estiguem tornant tots cada dia més simplistes i més primaris, i en conseqüència arribem a veure la senyora Orriols de presidenta de la Generalitat i en Jordi Aragonès d'alcalde de Barcelona.

Pues buenu. Pues vale.