Salvador Illa volia que «El futur és aquí» fos un punt i a part. El títol suggeria que el Govern havia sortit de la fase d'apagar incendis i ja podia parlar de la pròxima dècada. El propòsit era bo. El problema és que anunciar el futur no és el mateix que aconseguir que algú el desitgi.

Cal reconèixer-li el que va encertar. Va recuperar la iniciativa. Després de mesos pendents de docents, PISA, Rodalies i socis, tornar a les Drassanes, el mateix escenari on el 2024 va pronunciar la conferència «Unir i servir», va ser un encert. Illa no improvisa, no s'altera, no teatralitza. A la Catalunya posterior al procés, aquesta sobrietat ha estat el seu gran actiu polític.

Però també es va tornar a veure el seu límit: Illa no aconsegueix convertir la solvència en lideratge. Hi va haver xifres, plans i terminis —el 6 % en educació, la climatització d'escoles, la intel·ligència artificial, l'habitatge públic—, però va faltar una idea que es quedés al cap. Hi havia programa i faltava relat. Hi havia president i amb prou feines líder.

No és només un defecte d'estil. Parlar de futur exigeix alguna cosa més que enumerar objectius: obliga a assenyalar prioritats, prendre partit i afrontar decisions incòmodes. És aquí on un president deixa de ser un bon gestor per convertir-se en líder. I aquí Illa va preferir no arriscar.

L'omissió més eloqüent va ser energètica. Parlar del futur de Catalunya sense pronunciar-se sobre Ascó i Vandellòs, després d'Almaraz i amb un calendari de tancament que gairebé ningú considera creïble, no és prudència: és càlcul. Si governar pensant en el 2030 consisteix a anteposar l'interès general a la comoditat dels socis i del Govern de Pedro Sánchez, el silenci nuclear ho desmenteix. El futur també és el d'aquestes dues centrals. Qui no ho diu no està conduint el país; està administrant el pacte.

Illa sembla confiar que governar bé produirà per si sol autoritat. És una aposta equivocada. Els presidents persuaden, representen i, en certs moments, il·lusionen. Ser raonable no n'hi ha prou.

La comparació amb Pujol no és nostàlgia: és el mirall que el mateix Illa es posa en buscar una centralitat transversal. Pujol va entendre que governar era també construir una relació emocional amb una part àmplia de la societat. Illa encara no ha trobat aquesta fibra. El seu to és massa uniforme, la seva gestualitat massa continguda, la seva comunicació massa de memòria de gestió.

Fins i tot el més elemental li falta: el somriure. No substitueix el lideratge, però sense ell difícilment hi ha carisma. I sense carisma, ocupar el centre no és hegemonia; és administració del centre.

«El futur és aquí» va ser un bon títol per recuperar la iniciativa, però Illa no va aconseguir que el seu projecte semblés alguna cosa més que la suma de polítiques públiques ben intencionades. Per a un president que aspira a l'hegemonia durant una dècada, això no és un detall d'estil. És el buit pel qual s'escola, sempre, qui sí sap emocionar.