Els partits governants d'Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord van signar dilluns a Cardiff una històrica declaració conjunta d'autodeterminació en què defensen la seva independència del Regne Unit perquè el seu futur “està a la Unió Europea”, com reclamen els primers ministres d’aquestes nacions —John Swinney, líder del Partit Nacional Escocès (SNP); Rhun ap Iorwerth, del gal·lès Plaid Cymru; i Michelle O'Neill del Sinn Féin nord-irlandès—.

El Brexit ha danyat les seves economies i creuen que el futur de les seves nacions pertany a la UE. La Comissió Europea i el descompte de l'euro són la porta, encara que la salut dels 27 depengui de la sanació d’un cos orgànic amb subordinació de les parts al cap feble, Brussel·les.

Les nacions britàniques caminen cap a la UE i inverteixen l’ordre dels factors de l'independentisme català que va anunciar sortir de l’euro i allunyar-se de Brussel·les per burlar Madrid. La febre exigeix auscultar les palpitacions d’un cos històric.

Aliança Catalana tria ara trencar la vaixella de les perifèries nacionalistes, que asseguraven la governabilitat d’Espanya, abans de l’era Vox.

L’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, està disposada a travessar l’abisme definitiu de Pedro Sánchez, que només desmenteix el CIS de Tezanos.

Amb el nacionalpopulisme jugant fort, Aliança Catalana, epítom de la nació blanca, s’ha convertit en el braç invisible de Vox: Orriols no anirà a les eleccions generals i deixarà el seu espai vacant en mans de Santiago Abascal o de Junts, si el partit de Puigdemont es decanta cap a la dreta. Encara més?

Mentrestant, per fer front a l'indubtable pucherazo del PSOE —és una broma, oi?— el Tribunal Suprem ajorna la Llei dels Nets, amb la complicitat de la Junta Electoral, que impedeix participar en el sufragi a 400.000 ciutadans nacionalitzats. La Junta acata la decisió del Suprem per evitar que el darrer contenciós sufragista es munti sobre el secessionisme sempre latent.

El Regne Unit manté la temprança de les seves pàtries, a la recerca d’un bé superior, mentre que el que queda del procés català prioritza sempre el crit, com demostra la glossa de Ramon Cotarelo a Ripoll amb motiu de la Diada.

Cotarelo, aprenent de líder, cultiva el gest i inquereix per les seves dots, guanyant-se una reprimenda lleu de Junts i ERC o de la mateixa Orriols, que va ser qui va atorgar la paraula al professor de melancòlica prestància i paraula airada. Cotarelo va dir “o ens passem a l’Islam o fem la guerra”. Pura islamofòbia.

El panorama polític de les illes britàniques està canviant; el nostre no, i cada cop és més fosc.

A Downing Street, el premier Andy Burnham només ha dit que posarà peu en paret, com va passar amb l’atrabiliari Boris Johnson i el seu famós levelling up (“igualar per dalt”), la voluntat de reequilibrar els territoris, acabant amb el Whitehall, per reduir les diferències entre el nord empobrit d’Anglaterra i el totpoderós Londres.