L'entrevista que va publicar Metrópoli Abierta fa uns dies al president de l'Associació d'Habitatge de Propietaris de Catalunya, Sergi Llagostera, va ser una mena d'aparador didàctic sobre els problemes reals que pateix l'habitatge a Catalunya -semblants als del conjunt d'Espanya-, que ofega els propietaris i no aporta solucions als ciutadans que volen accedir al mercat immobiliari. Llagostera qualificava les solucions plantejades fins ara per les institucions de comunistes i no li falta raó.

Existeix, després de la deriva dels anys de govern municipal d'ultraesquerra i del bonisme a la Generalitat, una retahíla de problemes que desesperen tothom. A qui té pisos sense llogar i als aspirants a aconseguir un habitatge.

Aconseguir un contracte per llogar un espai on viure és cada cop més complicat. El topall dels lloguers ha provocat que una majoria de propietaris es replantegin l'opció de llogar sota aquestes condicions i ha restringit encara més el mercat. Actualment, no és que sigui car llogar, és que és gairebé impossible. Mentre les autoritats lamenten el drama de l'habitatge assenyalen que cada cop s'esforçaran més en la construcció de pisos socials. Una part de la solució, més ràpida i eficient, la tenen davant dels nassos i no reaccionen.

Llagostera indicava a l'entrevista publicada que els propietaris clamen per una major seguretat jurídica. És així. Fins i tot m'atreviria a assenyalar que en un mercat de pocs recursos estarien disposats a sacrificar una part de les rendes a percebre per tenir plenes garanties jurídiques que allunyessin de les seves preocupacions les paraules impagaments i okupes.

Catalunya, com sabeu, té el “honor” de liderar el volum d'okupacions il·legals d'habitatges de tot Espanya i de comptar amb una elevada nòmina de llogaters que opten pel mètode “deixo de pagar i d'aquí no em treu ningú”.

Aquest és el gran element que, si es revertís, aconseguiria convèncer molts propietaris per posar el seu pis al mercat de lloguer. En el lloguer convencional, no en el sistema trampós temporal que s'ha vist alterat en el seu propòsit inicial per eludir el preu topall dels lloguers.

A més, faria oblidar a aquests propietaris la possibilitat de pensar en un lloguer turístic il·legal, sense llicència, castigat amb certa duresa quan l'administració el detecta.

Cal fomentar el lloguer de llarga durada, però per això cal donar tranquil·litat a aquestes persones que tenen entre un i cinc pisos i per a qui aquestes rendes són un modus vivendi, justa contraprestació després d'haver invertit durant anys en la compra d'aquests immobles.

No es tracta de grans tenidors industrials (als quals tampoc no cal castigar legalment), es tracta de persones que tenen la clau per col·locar de cop al mercat un percentatge elevat d'habitatges amb la qual cosa l'oferta pujaria i el preu, segons lleis de mercat, s'adequaria.

No hi ha res més excloent per a qui té dificultats que un mercat inexistent, perquè això llavors es converteix en la llei de la selva.