Els meus pares em fan enveja. Cada any, quan comença la tardor, se'n van de viatge amb els seus amics a llocs on a l'estiu et rostiries o estan plens de turistes. Enguany se'n van als Estats Units i repetiran una ruta que vaig fer amb el meu germà el setembre de 2013 seguint els escenaris de Breaking Bad. Més que això. El meu germà s'ho va muntar per poder veure el capítol final a Albuquerque, Nou Mèxic, on transcorre la sèrie.

Va ser un viatge genial, que ens va portar primer a Colorado, on vam fer excursions a llacs, vam veure hipsters ballant swing i fent ioga a Boulder, i vam dormir a casa d'un pastor evangèlic a Colorado Springs, una antiga ciutat balneària que avui acull la seu de l'Acadèmia de les Forces Aèries estatunidenca i ha acabat convertint-se en una meca de la ultradreta religiosa. El meu germà i jo no ens ho podíem creure: megaesglésies, cartells de neó amb missatges sobre Crist, soldats per tot arreu.

La següent part del viatge va transcórrer per Nou Mèxic, fent parades a la carretera per explorar reserves índies decadents o formacions geològiques estranyes, fins arribar a Albuquerque, una ciutat envoltada de desert vermell que tant havíem vist a la sèrie. Després de visitar cada escenari de Breaking Bad, vam anar al cementiri, on està enterrat el meu tiet besavi, Cebrià de Montoliu, un prominent urbanista i traductor barceloní que va morir inesperadament a la capital de Nou Mèxic, durant un viatge, a l'agost de 1923.

Cebrià, segons m'explicava el meu avi quan encara era amb vida, va ser un dels principals introductors de la literatura anglosaxona a Catalunya. Va començar a traduir John Ruskin al català quan encara era un desconegut entre la intel·lectualitat catalana i va ser, a més, un reformador social amb idees que em van atreure des del primer moment. Montoliu defensava un urbanisme basat en la participació ciutadana i orientat a crear ciutats "orgàniques", capaces de limitar el seu creixement i garantir habitatge assequible. Considerava que el principal obstacle era l'especulació del sòl, que encariria l'habitatge i perjudicava les classes treballadores. Inspirat per les idees de l'economista estatunidenc Henry George, defensava considerar el sòl un recurs natural i públic. El 1912 va impulsar la Societat Cívica Ciutat Jardí i la revista Civitas.

Però a l'Ajuntament de Barcelona les seves propostes reformistes no agradaven i, el 1920, frustrat per la política urbanística barcelonina, es va embarcar al transatlàntic La Savoie rumb a Nova York juntament amb la seva esposa, l'escriptora romanesa Lucia Blasian. A aquesta mena d'exili intel·lectual s'hi van afegir també altres intel·lectuals catalans de l'època, com Josep Pijoan o Eugeni d’Ors, a més del seu amic, el pintor Joaquim Torres-García, amb qui havia compartit habitatge a Sarrià.

En arribar als Estats Units es va instal·lar a Fairhope, Alabama, una comunitat organitzada al voltant de les idees de Henry George i l'impost únic, entre altres idees innovadores. Montoliu hi va elaborar un projecte per convertir Fairhope en una organic city, fent realitat un dels seus somnis. El projecte va ser publicat per la revista American City i per Civitas, a Barcelona, de la qual el meu tiet besavi era cofundador.

Montoliu no planejava quedar-se per sempre als Estats Units. Pensava tornar per lluitar pels seus projectes de la Ciutat Jardí a Barcelona. Però la mort el va sorprendre durant un viatge d'estiu, a Albuquerque, poc després d'haver aconseguit una plaça de professor d'espanyol al Washburn College de Topeka, Kansas. Allà s'hi va quedar per sempre, envoltat de la sorra rogenca del desert de Nou Mèxic.

Cebrià i Lucia no van tenir descendència, així que només quedem nosaltres per recordar-lo. Però no pateixis, Cebrià, que la teva neboda neta —la meva mare— vindrà a veure't el mes que ve.