A Ceuta es donen totes les circumstàncies perquè la crisi actual tingui una solució molt difícil i que les coses puguin empitjorar.

És una ciutat petita, amb un territori de tot just 18 km2, és a dir, d'una superfície similar a Sant Pere Pescador o Puigcerdà, en què viuen 83.000 persones censades i un nombre indeterminat de persones en situació irregular, es parla d'entre deu i quinze mil.

Per població censada seria la quinzena de les ciutats catalanes, escalant a la posició 12 o menys si donem per bona la xifra de 10.000 persones o més en situació irregular.

Però el problema no és de densitat de població, sinó de en quines condicions viuen, o sobreviuen, els seus habitants “temporals”.

A Ceuta hi ha sobretot una crisi humanitària que deriva de moltes altres crisis: migratòria, social, diplomàtica, política… Els ciutadans de Ceuta, exemple de convivència i de multiculturalisme, ja no poden més.

Els han tret les places, els parcs, les platges, els poliesportius, el port, s'ha endarrerit l'inici de les classes… Però, sobretot, la tranquil·litat i la sensació de seguretat.

Els comerços han d'estar protegits, igual que els nens per anar a l'escola. No poden anar a la platja, adéu a les activitats al centre d'hípica, en res un centre minoritari. No és segur sortir de nit. La salut pública està en entredit, igual que la seguretat.

Als ceutins no se'ls pot retreure xenofòbia ni racisme. Fa temps que conviuen diverses comunitats sense cap problema.

Només la població musulmana ja suposa més del 40% de la població censada, i no passa absolutament res. El que passa és que no hi caben més persones en situació irregular, perquè els serveis no donen per a més.

Una ciutat europea no pot convertir-se en una mena de camp de refugiats.

Després de la “invasió” dels mitjans de comunicació, gairebé totes les ràdios i força televisions van obrir temporada a Ceuta, coneixem una mica més la situació, i no és gens bona.

Per començar, com no, tot s'ha cobert d'un bany, o millor dit d'un fang, polític, començant per l'ús del llenguatge. Als immigrants se'ls anomena migrants o invasors, segons el bàndol, als menors, nens, encara que la gran majoria estan més a prop dels 18 que dels 12 anys. El llenguatge se segueix utilitzant com a arma a llarg termini perquè els missatges vagin calant.

L'adoctrinament és constant. Però la realitat és tossuda, molts dels carrers i platges no són reconeixibles sota un estàndard europeu, i Ceuta és Europa.

La realitat és que hi ha moltes, moltíssimes persones al carrer sense res a fer i sense altra esperança que ser enviats a la península.

10.000 persones o més, per a una població de 80.000 és equivalent a tenir més de 600.000 sense sostre a l'àrea metropolitana de Madrid o Barcelona, qui sap si la millor aproximació seria un milió: una cosa absolutament ingestible.

És normal que es protesti i que després de més d'un mes la gent, i els policies, i els militars, demanin solucions per tornar a la normalitat.

Les mesures extraordinàries, com el comandament únic o la presa del port, s'han fet fins al 31 de desembre, prorrogable. Ceuta estarà en aquesta situació, o pitjor, durant mig any si no és més.

Ceuta es va incorporar a la corona portuguesa el 1415, per això la seva bandera és la de Lisboa i el seu escut és gairebé idèntic al de Portugal. Quan Portugal i Espanya es van unir, va passar a ser espanyola i, en separar-nos el 1580, els seus habitants van optar per continuar sent espanyols.

Ceuta, i Melilla, són tan espanyoles com Granada, que es va unir a la Corona espanyola el 1492, o Navarra, el 1515. No hi ha lloc a cap altra discussió.

El valor estratègic de Ceuta és evident. Gràcies a Ceuta un vaixell pot entrar o sortir de la Mediterrània per aigües espanyoles i, per tant, europees i de l'OTAN. Sense Ceuta caldria posar-se d'acord amb països que ni són europeus ni de l'OTAN i, per tant, avui poden estar en un costat i demà en un altre.

El problema diplomàtic rau en com reforçar la frontera i com retornar els nacionals marroquins al seu país, perquè el Marroc és un país on la figura de l'asil no hi cap, essent un país segur i plenament homologat pels estàndards europeus.

El que passa és que té un col·lectiu de joves que veuen en l'emigració una manera de prosperar, el mateix que vam fer els espanyols als seixanta.

El que cal fer és ordenar aquesta emigració i això no és senzill si no hi ha un enteniment ple entre les parts. Espanya necessita mà d'obra, com la necessitava Alemanya als anys seixanta.

Per agreujar la situació, el país veí utilitza l'emigració, pròpia i de pas, per pressionar tota la Unió Europea i, a més, no podem oblidar que es troben en plena campanya electoral, per la qual cosa les proclames nacionalistes no baixaran, sinó tot el contrari.

Els immigrants, tots, són persones i tenen els seus drets, encara que no tots són iguals.

Uns semblen haver-se ficat en aquest embolic conscientment, encara que desconeixem els seus motius reals; altres només busquen passar a la península i altres aprofiten el moment de confusió per creuar la frontera sense saber gaire bé on van. Uns tenen mòbils i semblen organitzats, altres no tenen què menjar.

Però si els immigrants tenen drets, també en tenen els ceutins. No és una qüestió de prioritat nacional, és una qüestió de sentit comú, igual que passa quan a algú li ocupen la casa: el propietari té uns drets que, en ocasions, semblen subordinats als de les persones que ocupen la seva propietat.

Per harmonitzar ambdós drets, el primer és tornar al punt de partida, que qui va entrar de manera irregular i gairebé com un joc torni a casa seva.

I les lleis, les nostres lleis, no poden ser un problema perquè estan pel bé de la societat. I si cal canviar-les, es canvien. En aquest cas sí que té sentit tirar de decret llei, perquè la solució és urgent. Com més es trigui a normalitzar la situació, més risc hi ha que la cosa es compliqui encara més.

Convertir Ceuta en un centre d'acollida d'immigrants durant mesos és condemnar la ciutat a la seva desaparició perquè la vida quotidiana s'ha esvaït.

Els immigrants han de tornar d'on van venir com a primer pas i, em temo, no estem en això.

Després, quan els partits d'esquerra treguin vots “a retornar”, no caldrà lamentar-se. La radicalització dels votants no serà per mèrits dels extrems sinó per errors dels partits centrats.

I si no, que ho preguntin als alemanys.