La Diada de 2026 no ha servit per mostrar una Catalunya unida. Ha servit per exhibir les tribus d’un moviment que va prometre un país nou i ha acabat en ressentiments, rivalitats i pugnes per un espai simbòlic cada cop més estret.

El separatisme ja no lluita contra Espanya. Lluita contra si mateix. La primera guerra civil és antiga i no ha cicatritzat. Junts i ERC arrosseguen des del procés una enemistat visceral que va més enllà de les discrepàncies tàctiques. L’1-O i el 27-O van produir dos relats incompatibles sobre qui va ser valent i qui va claudicar. Aquesta ferida es reobre cada Diada, cada negociació pressupostària i cada enquesta que mostra el desgast d’ambdós.

Mentrestant, el “nosaltres” independentista s’ha reduït a un club de veterans que es vigilen.

La segona guerra és més recent i lletja. En la vigília de la Diada, al Fossar de les Moreres, l’esquerra independentista i Aliança Catalana van estar a un pas de les mans. Només el desplegament dels Mossos va evitar que l’escenari dels “màrtirs” de 1714 es convertís en un camp de batalla entre estelades de signe contrari.

Uns 2.000 convocats per l’entorn de la CUP i entitats “antifeixistes” davant uns 500 de Sílvia Orriols. Crits, objectes llançats, càrregues, tretze agents ferits lleus i tres detinguts.

L’odi no era cap a Madrid. Era cap a la catalana que ha gosat ocupar el mateix altar amb un discurs identitari més cru, més ètnic i antiimmigració. El separatisme va descobrir tard que el seu propi marc —poble, terra, autenticitat, amenaça exterior— admet lectures que no encaixen en el catecisme de l’esquerra sobiranista.

Orriols no ha inventat el nacionalisme romàntic; l’ha portat a una conseqüència que molts preferien no mirar. D’aquí la ràbia. La manifestació de la tarda no va desmentir el diagnòstic.

A Barcelona, la Guàrdia Urbana, sempre generosa quan compta independentistes, va xifrar en unes 45.000 persones la marxa unitària de l’ANC i Òmnium: un rebot respecte al mínim de 28.000 de l’any passat, insuficient per parlar de resurrecció i molt lluny de les multituds del procés. A Girona i Amposta, una mica més de carrer, cap unitat real. La CUP va fer la seva pròpia manifestació i Orriols va aparèixer a la de les entitats.

ERC contra Junts; CUP contra Aliança; Orriols contra Junqueras i Puigdemont; Junts contra Orriols. Lluites tribals. I enmig d’aquest espectacle, el Govern del PSC no acaba de capitalitzar l’evidència.

Salvador Illa és un president previsible, seriós i competent en alguns aspectes, però un pèssim comunicador.

Li falta pols polític per imposar un relat i convertir la gestió quotidiana en alternativa al soroll identitari. Mentre Junts i ERC es barallen, i Aliança els avança a totes les enquestes, els serveis bàsics continuen llastrats per anys de desinversió i de prioritats simbòliques: una educació deteriorada, amb resultats mediocres, ficada en un carreró per la radicalitat de les exigències laborals; una sanitat amb llistes d’espera i atenció primària tensionada; un transport —Rodalies al capdavant— encara precari.

Els pressupostos més expansius de la història encara no es noten en la vida ordinària de qui espera un tren, una cita mèdica o una aula en condicions. Illa parla de convivència i que “ningú no és més català que ningú”, una frase insuficient si no va acompanyada de resultats visibles.

L’independentisme de 2026 ja no és un bloc. És un arxipèlag de tribus.

I el Govern socialista, que hauria de representar la sortida pragmàtica d’aquesta dècada perduda, no aconsegueix que la majoria senti que la política torna a ocupar-se del que importa.

D’aquí que les enquestes també siguin dolentes per al PSC. La Diada s’ha convertit en el termòmetre d’una comunitat política que no aconsegueix superar el seu propi mite. Mentre uns es barallen per qui és l’hereu legítim de 1714, Catalunya continua esperant que algú gestioni el present amb eficàcia i transmeti un projecte il·lusionant.