La pròrroga d'Almaraz fins al 2030 ha estat una de les poques notícies positives d'un estiu climàticament insuportable i políticament indignant, marcat per la crisi de Ceuta, que ha posat el Govern de Pedro Sánchez contra les cordes. En energia, almenys, ha prevalgut el sentit comú: mantenir oberta una central nuclear que encara resulta necessària.

A Catalunya, però, la notícia gairebé no ha agitat debat. I això resulta estrany. Si Almaraz pot continuar funcionant fins al 2030, per què Catalunya, que depèn majoritàriament de la nuclear, manté intacte el calendari previst per a Ascó I (2030), Ascó II (2032) i Vandellòs (2035)?

El tancament del parc nuclear espanyol no el decideix la Generalitat. És fruit de l'acord assolit el 2019 entre el Govern i les companyies elèctriques. Les autoritzacions corresponen a l'Estat i el Consell de Seguretat Nuclear té l'última paraula en matèria de seguretat. Però el Govern sí que pot fer alguna cosa: pressionar perquè es revisi el calendari o, per contra, donar-lo per bo i no moure fitxa.

I aquí apareix la contradicció d'Illa. El president de la Generalitat ha fet del pragmatisme un senyal d'identitat. Fa dues setmanes, a Alcarràs, va defensar el desplegament de les renovables i va advertir: "Catalunya no es pot permetre parar". Té raó. Precisament per això costa d'entendre que el seu Govern es limiti a assumir el calendari nuclear com si fos una llei de la natura.

Ja ens vam fer trampes amb els peatges, i abans amb l'escola catalana, presentada durant anys com un "model d'èxit" mentre els resultats educatius aconsellaven menys autobombo i força més autocrítica. No són problemes comparables, però sí que revelen un mateix mecanisme: la resistència a revisar un discurs davant la realitat.

Amb la nuclear està a punt de passar el mateix. És cert que el Govern està fent un esforç considerable per accelerar les renovables. El PLATER n'ordena el desplegament i la planificació energètica de la Generalitat planteja un creixement enorme de la generació neta. El problema no és tenir un pla. És si arribarà a temps, enfrontant-se a més a oposició al territori amb milers d'al·legacions que impugnen el desenvolupament de l'eòlica i solar.

Perquè les xifres actuals són eloqüents. El 2025, la nuclear va cobrir el 50,5% de la demanda elèctrica catalana, mentre les renovables amb prou feines van arribar al 15,3%. I Catalunya va produir uns 38.300 GWh, davant d'una demanda de 45.250 GWh. És a dir, fins i tot amb nuclears en funcionament necessita importar electricitat per cobrir la diferència.

Una cosa hauria de quedar clara: tancar una central no fa desaparèixer la demanda elèctrica que cobreix. Si les renovables i l'emmagatzematge no arriben a temps, caldrà cobrir aquest dèficit amb més importacions i, encara pitjor, cremant més gas. I aquí apareix la gran contradicció: tancar nuclear en nom de la transició energètica per acabar depenent més d'una font fòssil que emet CO₂ i és més cara. Tot això, mentre proclamem la urgència de combatre el canvi climàtic.

Per això la qüestió no és que Illa pugui decidir unilateralment sobre Ascó i Vandellòs. No pot. La qüestió és si, davant d'una realitat que canvia, considera que Catalunya s'ha de limitar a complir el guió de 2019 o ha de defensar una revisió del calendari. La pròrroga d'Almaraz demostra que aquests calendaris es poden revisar. I si es poden revisar allà, també s'hauria de poder discutir aquí.

Illa diu que Catalunya no es pot permetre parar. Precisament per això hauria de ser el primer a plantejar que tampoc es pot permetre tancar les centrals que avui garanteixen bona part de la seva electricitat. La bona política energètica no consisteix a complir una data. Consisteix a arribar a l'objectiu. Almaraz ha obert una porta. El Govern ha preferit no empènyer-la. Una altra vegada, trampes al solitari.