Per a algú que ara tingui 18 o 20 anys, el més probable és que la marca d'automòbils Seat no signifiqui gran cosa, com els discos (CD o vinils), les sales de cinema i altres anacronismes contemporanis. En conseqüència, li serà igual la desaparició de Seat (si és que li sona) i entendrà perfectament que la casa mare a Wolfsburg, Volkswagen, s'interessi més a promoure Cupra.

L'únic rellevant de la discontinuïtat de Seat és mantenir els llocs de treball de la fàbrica de Martorell. Tot la resta (les lamentacions especialment) no són més que nostàlgia o patriotisme tronat i inoportú. A Espanya, Seat pot presumir d'un currículum notable, però el mateix poden dir altres iniciatives industrials que ja han passat a la història.

Més que plorar per Seat, hauríem de preocupar-nos per l'eficàcia de Cupra i la conservació dels llocs de treball a la factoria de Martorell. Si més no, en públic. En privat, tots tenim dret a la nostàlgia, encara que la generada per Seat tingui lloc majoritàriament entre el sector més vell de la població, del qual un ja en forma part havent nascut el mateix dia i any que Johnny Rotten.

Jo diria que tots recordem amb afecte el mític Seat 600, que va permetre a la classe mitjana i baixa del franquisme fer-se amb un vehicle per anar a la feina i portar la família a la platja. Era un avenç notable respecte al Biscúter (versió diminuta dels amuntegats station wagons nord-americans, també produït com a vistós descapotable) o a la Isetta (popularment coneguda com L'Ou per la seva forma: aquest curiós trasto es sostenia sobre tres rodes, dues davant i una darrere, i s'obria per la porta davantera, que era l'única que hi havia).

Fins i tot se li va dedicar una cançó composta pel gran Moncho Alpuente, traspassat abans d'hora i a qui els seus amics encara trobem a faltar: Endavant, home del 600 / La carretera nacional és teva, així començava. I, si no recordo malament, Joan Capri li va dedicar un dels seus monòlegs, que gaudien de molt predicament a Catalunya, que es titulava Ja tenim el 600 o una cosa semblant.

Al meu pare, el 600 li semblava una mica cutre, així que mai en vam tenir cap. Vam haver d'esperar a l'aparició del 124 perquè el pare es decidís a motoritzar-se. Mai ho oblidaré: era de color blanc i amb la tapisseria (de skai) de color vermell (quan li tocava el sol, feia una pudor insuportable que em donava unes ganes terribles de vomitar, però qualsevol li deia res al meu progenitor, amb l'orgullós que estava del seu vehicle).

Aire condicionat? Ni parlar-ne. Jo em marejava que feia goig, fins que la meva mare em va obrir la porta a les drogues amb una cosa anomenada Biodramina gràcies a la qual m'encantava anar en cotxe. Completament col·locat (després vaig descobrir que els seus efectes eren similars als del Trankimazin), ja no m'afectaven ni el moviment del cotxe ni la pudor nauseabunda de la tapisseria. La sensació de felicitat absoluta era molt semblant a la que uns anys després vaig experimentar amb la meva primera Coca Cola amb ginebra, però això ja és una altra història, i massa llarga!

Els Seat van ser, probablement, els primers cotxes espanyols d'abast popular. Els genuïns cotxes del poble dels quals parlava Hitler i que van trobar la seva plasmació a Volkswagen (que vol dir Cotxe del Poble). No eren tan bonics com els escarabats alemanys, però els temps tampoc estaven per ressuscitar Hispano Suiza, oi?

Seat es convertirà en un record per als que pentinem canes o s'han quedat calbs. Com tantes altres coses. Ha complert amb escreix la seva missió i pot anar al clot amb la sensació del deure complert. Desapareixerà del tot quan desapareguem els que la recordem, com ha passat abans amb tantes i tantes coses. Llàstima que un sigui tan malastruc com per recordar especialment la pudor fastigosa del skai sota el sol.