Fa uns dies, durant la presentació i debat al Círculo Ecuestre sobre el meu darrer llibre, La segona revolució digital: una nova era per a la humanitat, vam debatre sobre alguns dels grans reptes que planteja l'era digital: els biaixos algorítmics; la ciberseguretat; l'impacte sobre l'ocupació i les competències; la governança internacional, i la telepresència hologràfica i la seva possible evolució cap a noves formes de relació amb el passat.

També el possible desenvolupament d'una superintel·ligència conscient, que plantejaria fins i tot el debat sobre els drets humans davant els possibles drets d'una intel·ligència artificial; i, especialment, el risc que l'accés desigual a aquestes tecnologies ampliï la bretxa entre ciutadans.

Vam abordar, a més, un aspecte al qual, de vegades, es presta menys atenció: la petjada ecològica de la intel·ligència artificial. En aquest àmbit vam constatar que la IA no és intrínsecament insostenible, però que el seu actual model de desenvolupament planteja grans interrogants ambientals.

Els centres de dades, infraestructura essencial per entrenar i operar els sistemes d'IA, van consumir al voltant de 415 TWh d'electricitat el 2024, aproximadament l'1,5% de l'electricitat mundial, segons l'Agència Internacional de l'Energia (IEA). Es tracta d'un volum d'electricitat comparable al consum elèctric anual conjunt d'Espanya i Portugal, la qual cosa permet dimensionar la magnitud dels recursos energètics que requereix aquesta infraestructura.

A això s'hi afegeix el consum d'aigua necessari per a la refrigeració d'aquestes instal·lacions.

Les estimacions presenten diferències segons la metodologia i l'àmbit geogràfic, però algunes fonts indiquen la magnitud del problema, explicant que els centres de dades de Nord-amèrica van consumir prop d'un bilió de litres d'aigua el 2025, una xifra que si es pren com a referència el consum domèstic mitjà a Espanya (128 litres per habitant i dia, segons l'INE), aquest volum equivaldria a la despesa anual de 21,4 milions de persones.

Més enllà de la dada exacta, el rellevant és que l'aigua s'està convertint, juntament amb l'electricitat, en un dels grans condicionants físics per a l'expansió de la intel·ligència artificial.

I no hem d'oblidar els materials que fan possible aquesta infraestructura. La IA requereix centres de dades, servidors, xarxes, xips i sistemes de refrigeració la fabricació dels quals depèn de minerals i matèries primeres com coure, liti, níquel, cobalt i altres materials crítics. La seva extracció i processament poden generar impactes significatius sobre els ecosistemes, l'aigua i el territori.

El creixement dels centres de dades i de les infraestructures associades a la IA són, per tant, autèntiques màquines de consum de recursos a una escala que pot entrar en competència amb les necessitats d'altres sectors industrials i, especialment, amb les de territoris sotmesos a estrès hídric.

La qüestió no és únicament quanta electricitat o aigua consumeix la IA, sinó on es produeix aquest consum i quines conseqüències té sobre els recursos disponibles per al conjunt de la societat.

En el debat a què feia referència, moderat pel doctor Jaume Llopis, va sorgir la preocupació per l'elevat nombre de projectes i permisos per a la construcció de centres de dades a Espanya, així com per la necessitat que es revisessin establint criteris més exigents abans de continuar amb la seva expansió, seguint les mesures que havien adoptat altres països europeus, com Irlanda i els Països Baixos.

Amb aquests antecedents, la setmana del 24 d'agost vaig llegir la notícia que el Govern d'Espanya, a través del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic, dirigit per Sara Aagesen; el Ministeri per a la Transformació Digital i de la Funció Pública, dirigit per Óscar López; i el Ministeri d'Economia, Comerç i Empresa, dirigit per Carlos Cuerpo, prepara una nova regulació per ordenar l'expansió dels centres de dades a Espanya.

La decisió respon, entre altres raons, al fet que els permisos concedits representarien una demanda potencial d'uns 12 GW, una xifra molt elevada si es té en compte que, en un dia normal, el consum elèctric d'Espanya ronda els 40 GW. La magnitud d'aquesta demanda potencial posa de manifest la necessitat d'ordenar el desplegament d'aquestes infraestructures abans que pugui generar tensions addicionals sobre el sistema elèctric.

Sens dubte, des de la meva perspectiva, és una excel·lent iniciativa, que requeriria que tot l'arc parlamentari la donés suport. No es tracta de frenar la digitalització ni d'impedir el desenvolupament de la intel·ligència artificial, sinó d'evitar complicar encara més la ja de per si complexa transició digital mitjançant una expansió especulativa d'infraestructures digitals que pugui tensionar la xarxa elèctrica, incrementar la pressió sobre els recursos hídrics i reduir els recursos disponibles per a altres sectors industrials.

La nova regulació pretén precisament prioritzar els projectes que siguin més eficients i sostenibles, tenint en compte criteris d'eficiència energètica, consum d'aigua, disponibilitat d'energies renovables, sobirania digital i resiliència de les infraestructures.

En el posdebat, al Círculo Ecuestre, hi va haver un ampli consens que els centres de dades han de ser eficients i sostenibles i que cada nou increment de demanda elèctrica associat a aquestes infraestructures hauria d'estar recolzat per nova capacitat de generació renovable, evitant que el creixement digital es tradueixi en un augment de la generació fòssil i, al mateix temps, garantint que la seva implantació no representi un risc per a la disponibilitat dels recursos hídrics, especialment en un context marcat pel canvi climàtic.

La intel·ligència artificial pot convertir-se en una de les grans palanques de progrés del nostre temps. Però el seu desenvolupament no pot ignorar els límits físics del planeta. La veritable revolució digital serà aquella capaç de, respectant els límits planetaris, créixer sense comprometre els recursos que necessita la societat per viure i prosperar.