Ceuta: a l'Àfrica també hi ha Espanya
"Defensar l'espanyolitat de Ceuta no és una qüestió només d'història o dinasties, sinó de protecció de drets"
La calor és mala companya de la mesura. És comú que els conflictes bèl·lics vinguin juntament amb catàstrofes o crisis climàtiques; serveixin d'exemple la “caiguda” de Roma o la pròpia Guerra Civil espanyola. D'acord amb el panorama actual, i les penes de l'espès i xafogós, en tots els sentits, estiu, no hi ha possibilitat d'elecció de tema alternatiu, pel que fa a geopolítica, que no passi per tractar la qüestió de Ceuta.
Tota reivindicació va precedida d'un relat, i aquest, per definició, és producte, sempre, d'una narrativa històrica i d'un paradigma (mai de ciència empírica irrefutable). La ciutat ceutí és africana i, alhora, de sobirania espanyola. El canvi de país, en aquest cas, no aprofundiria en la coordinació geogràfica tant com en la pèrdua de drets i canvi radical de paradigma. L'Islam (“submissió”) s'ha estès al llarg de la història més com a revolució que com a invasió, encara que en aquest cas semblaria ser l'excepció.
El Rif, actualment marroquí, ja va estar vinculat a Hispània en temps del Baix Imperi romà (Hispania Transfretana, o Hispània de “més enllà de l'estret”). Ceuta va ser territori vàndal (amb Genseric, veritable destructor de la romanitat occidental) i bizantí (amb el general de Justinià, Belisari). Posteriorment, en el cèlebre episodi del Comte Julià, els visigots van perdre la ciutat davant dels conqueridors àrabs (que eren pocs, i de fet, van ser producte d'una gran revolució a l'arc mediterrani, que tenia més similitud amb la revolució bolxevic, en certa manera, que amb una conquesta a l'ús).
El nord d'Àfrica, abans d'islàmic, fenici-cartaginès, romà i amazic, més que per un canvi de gent, va canviar de paradigma per un canvi de religió, motivat, en no poca mesura, per causes polítiques. En certa manera, la conversió massiva d'Àfrica a l'Islam va ser una reacció davant el centralisme de Constantinoble i la crisi global generada per un canvi climàtic i la proliferació de la pesta.
La ràpida conquesta d'Alexandria, doncs, va tenir molt de “nacionalisme” davant el centralisme de Bizanci i les peculiaritats terrenals dels nord-africans ho van facilitar. És evident, doncs, que, encara que la geografia és infal·lible i estàtica (excepte per la tectònica de plaques, que si no fos pels terratrèmols i altres catàstrofes en ocasions, és insensible pels humans), els territoris polítics canvien, amb el pas d'un paradigma a un altre.
Aquesta pertinença de Ceuta i Melilla a l'àmbit hispànic (ininterrompuda, doncs, durant segles) va ser recuperada, per al cas de la primera, al segle XV pels portuguesos, amb la seva reconquesta (si bé, pel Tractat de Monteagudo de les Vicaries, de 29 de novembre de 1291, Ceuta i Melilla quedaven sota la influència política castellana, encara que encara fossin islàmiques). El 1640, Ceuta decideix no seguir Portugal en la seva independència i ser espanyola (encara que mantindria l'escut d'armes lusità, com encara es llueix).
Des de llavors, la plaça forta de Ceuta ha estat capital per al control de l'Estret per part dels europeus, havent format part de territoris més o menys amplis en sòl africà al llarg del temps.
Defensar l'espanyolitat de Ceuta no és una qüestió només d'història o dinasties, sinó de protecció de drets. A la historicitat de la pertinença hispànica de l'enclavament s'hi uneix la consideració de tot ciutadà ceutí com a espanyol, la qual cosa directament els fa pertànyer a un Estat amb una de les economies més avançades del món i, el més important, tenir passaport europeu, amb les garanties que això implica.
La política internacional és diplomàcia i aquesta, fora de populismes, es fa amb discreció i en secret. És d'esperar que el Govern espanyol estigui fent el que cal per contrarestar el frontal atac marroquí (amb alguna cosa més que aparent suport nord-americà) sense, de moment, arribar a la violència de les armes o de les sancions econòmiques (que podrien ser crítiques per al règim de Mohammed VI, tenint en compte que el Marroc depèn energèticament d'Espanya i que les seves exportacions, en no poca mesura, passen per territori peninsular).
Que Pedro Sánchez viatgés a Algèria amb total urgència entre la final del Mundial de Futbol (feliçment guanyat pel nostre país, i que hauria d'organitzar, en la propera edició, en exclusiva amb Portugal, o renunciar-hi) i la recepció als campions no deixa de mostrar la importància del que es va parlar. L'atac marroquí a Ceuta no deixa d'estar clarament en correlació amb el restabliment de l'amistat històrica entre Algèria i el nostre país (amb gasoducte pel mig, per al disgust italià, amb això també explicat).
Es miri per on es miri, estem en conflicte (“guerra híbrida”, diuen alguns), i el que no és una revolució ha de ser tractat com el que és, una invasió. Ceuta s'ha de defensar.
