El 3 d'agost vaig rebre un correu de Eloise Lambert, Senior Relationship Associate d'una publicació de seguretat informàtica amb presència digital notable. L'assumpte era generós: entre tots els candidats, OnbrandinG havia resultat l'única guardonada com a Top Online Reputation and Digital Crisis Protection Solutions in Latin America 2026. Un equip de redactors veterans prepararia un perfil detallat. Em cedirien els drets de reproducció. Només faltava agendar una trucada amb el senior manager.

Tinc la seu a Barcelona i a Las Palmas de Gran Canaria. No opero a Llatinoamèrica. No em vaig presentar a cap convocatòria. I tres paràgrafs més avall apareixia el veritable cos del missatge, 1.500 dòlars pels drets d'ús, el logotip del premi i “altres beneficis”. El guardó, en rigor, no existia fins que jo acceptés pagar-lo.

No era la primera vegada. El 14 d'abril havia arribat un correu pràcticament idèntic signat per Regina Velasquez, Editorial Associate. Mateix text, mateix telèfon de contacte, nom diferent. Àlies rotatius sobre una plantilla d'enviament massiu, amb el meu cognom extret automàticament de l'adreça de correu i utilitzat com a nom de pila. Al reconeixement editorial més exclusiu de l'any no li havia donat temps ni de llegir qui era jo.

Un negoci vell amb vertical nova

Això té nom tècnic, vanity award. Premi de vanitat. El mecanisme fa dècades que funciona i és d'una senzillesa brutal, s'identifica un sector, es rastregen dominis corporatius, es genera una categoria prou específica perquè només la pugui guanyar el destinatari —“única guardonada en el seu segment”, insisteixen els correus— i es cobra pel dret a exhibir-la.

El precedent històric és l'American Biographical Institute, que durant 45 anys va vendre centenars de distincions anuals de “Home de l'Any” a entre 195 i 295 dòlars la unitat, fins a fer fallida el 2012 després que diversos parlaments el denunciessin públicament com a estafa.

El Better Business Bureau estatunidenc acumula des de 2015 més de 1.300 reclamacions que contenen la paraula award. La diferència és que l'esquema ha pujat de preu, ha après anglès corporatiu i ha descobert un sector nou, la ciberseguretat, on la credibilitat tècnica és difícil d'auditar i per tant especialment fàcil de simular.

Per què funciona, que no és per ximpleria

La temptació és despatxar això com un problema d'ego. És una anàlisi còmoda i equivocada.

En els sectors on el producte és intangible —consultoria, seguretat, gestió de crisi, peritatge judicial—, el comprador no pot inspeccionar l'entregable abans de contractar-lo. Ningú prova un servei de gestió de crisi reputacional a mode de demostració. Així que el mercat compra senyals, segells, logotips, aparicions en mitjans, llistats de referència.

Els premis de pagament no exploten la vanitat del directiu, exploten una mancança estructural real del mercat B2B, i per això resulten tan eficaços. Són col·lateral comercial baratíssim per a un problema legítim.

El cost, però, no està en els 1.500 dòlars.

Està en què un segell comprat és auditable. Qualsevol diligència deguda mínimament seriosa localitza en 10 minuts que no hi va haver convocatòria, ni bases, ni jurat identificable. Està en la contaminació creuada, tinc tres reconeixements amb jurat, noms, actes i data de fallada, i n'hi ha prou amb un quart segell dubtós a la mateixa pàgina web perquè un tercer raonable comenci a dubtar dels tres. I està, en el meu cas concret, a la sala de vistes.

Quan comparec com a pèrit judicial, la primera línia de defensa de la part contrària és sempre atacar la meva solvència. Un guardó comprat en un currículum no és un adorn, és un regal per a l'advocat de davant, i es paga a l'únic lloc on una pericial val alguna cosa, que és la credibilitat davant el jutge.

Quatre preguntes abans de contestar

No cal un departament de compliance per filtrar això. N'hi ha prou amb quatre preguntes, i amb que una falli ja està resolt.

M'hi vaig presentar jo? Els premis reals tenen convocatòria pública, bases, termini i formulari. Els inventats arriben per sorpresa i amb la decisió ja presa.

Qui ha votat, amb nom i cognoms? Un “panel avaluador compost per un consell assessor de directius sèniors” sense ni un sol nom verificable no és un jurat. És una frase.

El pagament és condició del premi? Un guardó legítim pot tenir quota de gala, d'inscripció o d'assistència. Cap no cobra pel premi en si ni pel dret a esmentar-lo.

Existeix cobertura editorial independent dels diners? Busca el guanyador de l'any anterior en la teva mateixa categoria i escriu-li. És una trucada de cinc minuts i respon absolutament tot.

Ningú regula, mentrestant, qui pot autoproclamar-se atorgant de premis. Aquests enviaments es fan sense consentiment, ignoren el RGPD de manera sistemàtica i desatenen les baixes sol·licitades, però la via administrativa topa amb estructures societàries deslocalitzades i adreces que canvien de continent entre un correu i el següent. La defensa realista, avui, és el criteri del destinatari.

Acabo per on importa. La reputació és l'única partida del balanç que no admet compra, només es construeix o es perd. Qui t'ofereix per 1.500 dòlars i una trucada amb el senior manager t'està dient, amb força precisió, quant creu que val la teva.