En una de les últimes entrevistes que va concedir, van preguntar a George Steiner, el famós professor de literatura comparada i crític cultural, si la lectura de les obres mestres de la literatura, gràcies a l'exercici que imposa d'entendre els motius de l'altre, contribueix a fer del lector una persona millor, més comprensiva, més empàtica.

Dit d'una altra manera: llegir novel·les, grans novel·les, ens fa millors persones?

Steiner va respondre que així ho creia ell, temps enrere, però que havia arribat a la conclusió que no, llegir no ens fa realment millors amb els nostres germans. I, amb gran honestedat, es va posar ell mateix com a exemple. “Miri la gran casa on visc amb la meva dona”, va dir, no amb aquesta formulació exacta, però sí amb paraules semblants. “Hi ha moltes més habitacions de les que fem servir. Aquí podríem perfectament allotjar una família de refugiats sirians… però no ho fem”.

Sí, és clar, compadia teòricament tots els desgraciats d'aquest món, però a l'hora de la veritat no estava disposat a sacrificar el seu confort particular i domèstic per alleujar personalment la desgràcia d'un sol d'aquests desgraciats.

Es reconeixia egoista, però almenys tenia el valor de ser sincer.

He recordat aquella entrevista amb Steiner aquests dies, arran dels molts, milers, de nois i alguns centenars de noies i nenes que, després de la irrupció de 80.000 marroquins i subsaharians a la ciutat de Ceuta amb l'esperança d'arribar a l'Espanya peninsular, han estat acollits, de moment, en dos centres d'acollida habilitats pel Govern a través del seu ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions, abans de repartir-los per les comunitats autònomes segons determinats cupos.

Algunes d'aquestes comunitats, concretament algunes regides pels partits de dretes, es neguen rotundament a acollir més “menors estrangers no acompanyats”. Per als partits d'esquerres, en canvi, és un deure moral indeclinable, i en el futur, a més, aquests nois que s'incorporaran a la cadena laboral espanyola aportaran notables beneficis a l'economia nacional gràcies a la seva força de treball.

Pensant en el gran patiment, les guerres, la misèria, les fams, que aquests emigrants il·legals deixen enrere, a la recerca d'una oportunitat a l'altra banda de la frontera d'Europa, pensant que molts arrisquen la vida al mar procel·lós i no pocs la perden (sense anar més lluny, en “l'assalt” o “creuament” a Ceuta es van ofegar un centenar de nois i noies), i recordant l'entrevista de Steiner en què confessava ser un maleït egoista, se m'ha acudit que, per vèncer la resistència dels polítics i comunitats autònomes que es neguen a acceptar immigrants, o avergonyir-los per no fer-ho, els quadres directius dels partits que prediquen una actitud més oberta i generosa haurien de predicar amb l'exemple demostrant la coherència entre les seves conviccions i els seus actes i a més marcant així la seva superioritat moral. Han de fer el que no va fer Steiner: portar les teories sobre la bondat i l'acollida de l'altre, del pobre, de l'estranger que arriba amb una mà davant i una altra darrere, a l'àmbit de decisió personal.

Començant pels ministres i parlamentaris. El Govern té, a més del president, que disposa de la Moncloa, on no falten habitacions lliures, 22 ministres; el PSOE té 121 diputats; Sumar, 31. En total 163. Cent seixanta-tres llars estupendes.

De tots aquests polítics cal suposar que tenen una situació econòmica resolta, o si més no folgada, i estan ben relacionats, poden acollir una persona sense arruïnar-se.

Se'm dirà que 163 famílies d'acollida és molt poc, tenint en compte els milers d'immigrants que estan esperant a Ceuta, als quals cal sumar els que sovint arriben a les Illes Canàries. És poc, però per alguna cosa s'ha de començar. I a més cal comptar amb els nombrosíssims diputats als parlaments regionals, a més d'alts càrrecs i consellers aúlics de tota mena, tots els quals cobren un sou raonable i tots, o gairebé tots, poden raonablement acollir un noi o una noia i estalviar-li l'experiència sens dubte molt ingrata i tristíssima dels centres per a menors estrangers no acompanyats.

Si així ho fan, se sentiran orgullosos de si mateixos, i la resta els admirarem. No sigueu Steiners. No vulgueu endossar a la societat un problema (que no discuteixo que també sigui un patrimoni valuosíssim: ni més ni menys que el valor de les vides humanes) sense ser els primers a afrontar-lo, no només des del poder, també des de la compassió i la solidaritat. Prediqueu amb l'exemple.