Cada vegada que apareix una tecnologia capaç d’alterar els nostres costums, es formen immediatament dos bàndols: els entusiastes, convençuts que resoldrà tots els nostres problemes, i els alarmistes, sempre disposats a anunciar que aquesta vegada sí que ha arribat el principi de la fi.
La intel·ligència artificial no és una excepció.
Fa uns dies escoltava a la ràdio un professor de la Universitat Rovira i Virgili, expert en intel·ligència artificial, explicar que la rapidesa del seu desenvolupament li produïa vertigen. Si no aconseguíem tancar el "bitxo" —així ho va anomenar—, les seves conseqüències podien arribar a ser apocalíptiques.
La preocupació és comprensible. El que resulta menys convincent és la facilitat amb què convertim qualsevol risc tecnològic en una profecia sobre la desaparició de la feina, de la llibertat o, posats a fer, de la humanitat sencera.
La història hauria d’ensenyar-nos certa prudència davant aquestes prediccions. No perquè les noves tecnologies manquin de riscos, sinó perquè gairebé mai evolucionen de manera aïllada. Mentre canvia la tecnologia, també canvien la societat, les lleis, les empreses i el nostre comportament.
Tanmateix, els pronòstics apocalíptics solen imaginar màquines cada cop més poderoses davant d’una humanitat completament immòbil, contemplant resignada com l’atropella el futur.
El final del món fa molt de temps que s’anuncia
Els exemples venen de lluny.
Al febrer de 1881, un article a The New York Times advertia sobre les possibles conseqüències físiques del nou invent. Segons aquella visió, els corrents elèctrics podien alterar els corrents oceànics, modificar els pols terrestres, desplaçar l’equador i fins i tot afectar la inclinació de la Terra i l’equilibri del sistema solar. Parlaven del temible… telègraf!
El telègraf, per sort, no va aconseguir moure el planeta del seu lloc. Es va limitar a revolucionar les comunicacions mundials.
Pocs anys després, al novembre de 1909, el Daily Times recollia les opinions d’un professor vinculat a la prestigiosa Universitat de Cornell que considerava que els avions serien una moda passatgera. El futur, assegurava, pertanyia als dirigibles, que molt aviat creuarien regularment els oceans.
La predicció contenia una part raonable: els dirigibles van arribar efectivament a realitzar vols transatlàntics. El petit inconvenient va ser que els avions no van desaparèixer i van acabar convertint-se en el principal mitjà de transport aeri. Les modes passatgeres, aparentment, també poden durar més d’un segle.
I no cal remuntar-se a temps tan llunyans.
Quan el walkman va començar a popularitzar-se a principis de la dècada de 1980, alguns adults i comentaristes el van presentar com una amenaça per a les relacions humanes. S’advertia que els joves s’aïllarien del món, tancats en una bombolla musical individual i fins i tot seria una nova droga alterant les nostres ments.
L’apocalipsi que havia de portar internet
No cal remuntar-se gaire. Durant la dècada de 1990, internet va provocar temors molt semblants als que avui desperta la intel·ligència artificial.
Es va dir que acabaria amb les relacions personals, que ens convertiria en éssers aïllats, que destruiria el comerç tradicional, que faria impossible protegir la intimitat i que els estudiants deixarien d’aprendre perquè tota la informació estaria a l’abast d’un clic.
També es temia que els hackers fessin impossible confiar en els bancs, que la pornografia envaís totes les llars, que l’anonimat destruís la responsabilitat individual i que l’excés d’informació acabés fent impossible distingir la veritat de la mentida.
Algunes d’aquelles preocupacions assenyalaven problemes reals. Però sovint es presentaven com a proves que internet acabaria destruint les bases mateixes de la societat.
L’any 1995, l’astrònom i escriptor Clifford Stoll va publicar a Newsweek un article en què qüestionava seriosament el futur d’internet. Considerava poc probable que el comerç electrònic pogués substituir les botigues, entre altres coses perquè els consumidors no podrien examinar físicament els productes ni confiarien a introduir les dades de les seves targetes en un ordinador.
La realitat va tenir la descortesia de no fer-li cas.
Internet no va eliminar les relacions humanes: va transformar la manera de mantenir-les. No va destruir el comerç: va crear el comerç electrònic. Tampoc va fer desaparèixer l’educació, encara que sí va obligar a replantejar la funció dels professors, dels llibres i de les mateixes universitats.
És cert que també va produir problemes destacats. La pèrdua de privacitat, la desinformació, la ciberdelinqüència, el poder monopolístic de les grans plataformes i el debilitament d’alguns mitjans de comunicació no van ser fantasies d’alarmistes especialment imaginatius.
Però internet no va destruir la societat. Es va convertir en una infraestructura essencial: útil, imperfecta, sovint mal utilitzada i ja pràcticament impossible de separar de la nostra vida quotidiana.
Probablement passarà quelcom semblant amb la intel·ligència artificial.
Els tres errors dels profetes del desastre
Les anàlisis més catastrofistes sobre les noves tecnologies solen cometre tres errors.
El primer és suposar que la tecnologia avançarà extraordinàriament mentre la societat romandrà congelada.
S’imagina una intel·ligència artificial cada cop més poderosa, però no noves lleis, sistemes de seguretat, models educatius, organitzacions empresarials ni comportaments socials per adaptar-nos-hi.
La tecnologia canvia, però també ho fem nosaltres.
Quan van aparèixer els automòbils, no existien semàfors, permisos de conduir, cinturons de seguretat, autopistes ni normes de circulació adequades. Si s’hagués jutjat el futur de l’automòbil únicament pels accidents dels seus primers anys, probablement s’hauria prohibit abans que pogués demostrar la seva utilitat.
El segon error consisteix a identificar un risc real i projectar-lo fins a la seva conseqüència més extrema.
Que la intel·ligència artificial pugui eliminar alguns llocs de treball es converteix immediatament en "ningú tindrà feina". Que pugui generar informació falsa passa a significar que "ningú tornarà a creure en res". I que pugui actuar de manera autònoma acaba presentat com l’entrega inevitable del control de les nostres vides a les màquines.
Entre un problema real i la fi de la civilització sol existir una distància considerable, encara que no sempre resulti útil per aconseguir un bon titular.
El tercer error és comptar amb gran precisió els llocs de treball i sectors que desapareixeran, però ser incapaç d’imaginar els que encara no existeixen.
Va passar amb la mecanització, amb l’electricitat, amb l’automòbil i amb internet. Sempre resulta més senzill identificar la fàbrica que tancarà que la indústria que encara no ha nascut.
La intel·ligència artificial destruirà certs treballs i en transformarà molts més. Però també crearà professions, empreses i aplicacions que ara amb prou feines podem imaginar.
Dels assistents als agents
La intel·ligència artificial està deixant de ser simplement una eina que respon preguntes.
Els nous sistemes comencen a actuar com a agents: reben un objectiu, planifiquen diferents passos, busquen informació, utilitzen programes i executen tasques amb una intervenció humana cada cop menor.
No es limiten a explicar com reservar un viatge. Poden arribar a comparar vols, organitzar els horaris, preparar la documentació i realitzar part de la reserva. No només descriuen com analitzar una empresa: poden consultar dades, elaborar informes, identificar riscos i proposar decisions.
Aquesta evolució provoca un vertigen comprensible perquè canvia la relació entre l’ésser humà i l’eina.
Fins ara, les màquines ens ajudaven principalment a executar les nostres decisions. Els agents intel·ligents comencen també a participar en la preparació i organització d’aquestes decisions.
Una de les classificacions més divulgades sobre l’evolució de la intel·ligència artificial distingeix cinc nivells: sistemes conversacionals, sistemes capaços de raonar, agents que executen tasques, innovadors capaços de contribuir a nous descobriments i, finalment, sistemes que podrien coordinar el treball d’organitzacions senceres.
No es tracta d’una escala científica universal ni d’un calendari inevitable. És una manera d’imaginar cap a on podria dirigir-se la tecnologia.
Actualment estem entrant en l’etapa dels agents. És precisament en els dos nivells següents on les interpretacions se separen.
Dues maneres d’imaginar el mateix futur
La versió alarmista sosté que una intel·ligència artificial capaç d’innovar i organitzar acabarà actuant pel seu compte, desplaçant els éssers humans i controlant empreses, indústries i decisions fonamentals.
Segons aquesta interpretació, en la quarta etapa el "bitxo" començarà a inventar per si mateix i, en la cinquena, serà capaç d’organitzar empreses i sistemes complexos sense necessitat d’intervenció humana.
La versió esperançadora contempla exactament les mateixes capacitats, però arriba a una conclusió diferent.
Una intel·ligència artificial capaç d’innovar podria accelerar la recerca mèdica, descobrir nous medicaments, dissenyar materials, desenvolupar fonts d’energia més eficients i resoldre problemes científics que actualment requereixen dècades de treball.
Un sistema capaç de coordinar organitzacions podria millorar hospitals, xarxes de transport, cadenes logístiques, administracions públiques i grans empreses la complexitat de les quals ja supera la capacitat de supervisió d’una sola persona.
La mateixa tecnologia que uns imaginen governant-nos podria servir per ajudar-nos a gestionar un món que nosaltres mateixos hem fet cada cop més difícil de governar.
Les dues possibilitats mereixen ser estudiades. El que no sembla raonable és donar per demostrat que només la pitjor d’elles pot ocórrer.
El futur no pot dependre de la fe
Prefereixo contemplar la intel·ligència artificial com una oportunitat extraordinària per a la humanitat. Tanmateix, l’optimisme no ha de consistir a confiar cegament en Sam Altman, Elon Musk, Satya Nadella, Jensen Huang, Mark Zuckerberg o qualsevol altre dirigent tecnològic.
Per competents o visionaris que siguin, entregar-los tota la responsabilitat seria una manera força curiosa de demostrar que no volem perdre el control.
Les empreses privades tenen un paper fonamental perquè posseeixen el talent, el capital i la capacitat per desenvolupar aquests sistemes. Però també tenen interessos comercials, accionistes i una inclinació força comprensible a confondre ocasionalment el bé de la humanitat amb el seu següent trimestre de resultats.
L’innovació necessitarà regles, controls, auditories i responsabilitats clares.
Però regular no hauria de significar paralitzar, ni convertir cada avenç en sospitós fins que un comitè administratiu aconsegueixi entendre’l, normalment quan la resta del món ja fa diversos anys que l’utilitza.
La pregunta no és si hem de regular la intel·ligència artificial. Naturalment que ho hem de fer.
La veritable pregunta és si sabrem regular-la sense impedir que pugui desenvolupar-se.
L’energia com a desafiament i oportunitat
Un dels grans desafiaments de la intel·ligència artificial serà la enorme quantitat d’energia necessària per entrenar i operar sistemes cada cop més potents.
Els centres de dades necessitaran més electricitat, millors xarxes de distribució, sistemes avançats de refrigeració i noves formes d’emmagatzematge energètic.
Els alarmistes veuen en aquesta necessitat una nova amenaça per al planeta.
Però també es pot interpretar d’una altra manera.
La demanda energètica de la intel·ligència artificial pot convertir-se en un dels principals motors per desenvolupar noves tecnologies nuclears, millorar les energies renovables, perfeccionar les bateries i trobar sistemes més eficients per produir i transportar electricitat.
La història demostra que moltes vegades un problema creat per una tecnologia es converteix en l’incentiu necessari per desenvolupar la següent.
Fins i tot pot impulsar tecnologies vinculades amb l’exploració espacial, la fabricació de nous materials o la utilització futura de recursos fora de la Terra.
Europa: regular primer, innovar després
Un cop més, Europa corre el risc de concentrar-se més en regular el futur que en construir-lo.
Els Estats Units i la Xina inverteixen, experimenten i competeixen. Europa redacta reglaments.
Naturalment, quan els altres hagin desenvolupat les empreses, les patents, els centres de dades i les infraestructures, els europeus podrem presumir de disposar del formulari millor dissenyat per autoritzar-ne la utilització.
Europa posseeix excel·lents universitats, investigadors, empreses i capacitat industrial. El que li falta massa sovint és velocitat, inversió i tolerància al risc.
La nostra obsessió per prevenir qualsevol possible error acaba garantint-ne un de molt més gran: arribar tard.
Regular la intel·ligència artificial és necessari. Renunciar a liderar-la seria suïcida.
Europa no hauria de convertir-se en un Titanic burocràtic que, en distingir l’iceberg, decideix crear una comissió per estudiar-ne la composició mentre altres ja estan construint nous vaixells.
Por o esperança
Hi haurà riscos? Sens dubte.
Però el risc no és un argument per aturar el progrés. És una raó per dirigir-lo.
La intel·ligència artificial probablement seguirà un camí semblant al d’internet: transformarà indústries, destruirà alguns models de negoci, millorarà la medicina i l’ensenyament, augmentarà la productivitat i acabarà integrada a la nostra vida fins al punt que deixarem d’anomenar-la intel·ligència artificial.
Ja no diem que comprem un bitllet d’avió "utilitzant internet". Simplement comprem un bitllet. El mateix passarà amb la intel·ligència artificial: s’integrarà als nostres automòbils, telèfons, hospitals, escoles i empreses fins a convertir-se en una part invisible del funcionament quotidià.
El veritable debat no hauria de ser si la intel·ligència artificial és bona o dolenta.
L’electricitat tampoc no és bona o dolenta: pot il·luminar un hospital o alimentar una cadira elèctrica. La qüestió sempre ha estat què fem els éssers humans amb allò que inventem.
Entre la por paralitzant i l’entusiasme ingenu existeix una tercera posició: avançar amb ambició, prudència i voluntat de control.
Personalment, prefereixo l’esperança.
No perquè ignori els riscos ni perquè cregui que tots els dirigents tecnològics estan impulsats per una sobtada vocació filantròpica. Prefereixo l’esperança perquè la història demostra que la humanitat sol ser força millor adaptant-se al futur del que pronostiquen aquells que viuen professionalment d’anunciar-ne la fi.