Aragonès, el ‘Lancelot’ de l'Orriols
"Digui el que digui Sílvia Orriols, tocar teixit urbà espanta la jove guàrdia d'Aliança Catalana, tan ficada com està en les valls nemoroses del Ripollès"
Sílvia Orriols va començar a repoblar la Plana de Vic, la seva ciutat natal, quan era convergent i pujolista. Al nacionalisme li sonen bé les espases clavades a la pedra, com l'Excalibur d'Artur; li van les llegendes d'Otger Catalò, aquell duc d'Aquitània, celebrat per Víctor Català, el pseudònim de l'escriptora Caterina Albert, que va amagar el seu gènere per poder publicar en plena Renaixença.
El Sant Greal és, probablement, el símbol més complex i fascinant de tot el cicle artúric; en el fons, és el tipus de medievalisme que li agrada a Sílvia Orriols, amb cinc fills de noms marcats per l'honor i la glòria de temps heroics: Guinadell, Fortià, Queralt, Violant i Peronella, dignes de la toponímia cèltica que va estudiar el romanista Joan Coromines. Guinadell, la gran, va ser nomenada guàrdia urbana de Ripoll, sota la seva mare, edil de la localitat, un pas que investiga Antifrau.
Anem malament quan una ideologia extrema pivota sobre aquests tres eixos: la pàtria, l'autoritat i l'Altíssim. De moment, el número dos d'Aliança Catalana, Oriol Gès, sous i opacitat, manté la unitat del partit radical a base d'ordres, abans que sonin les fanfàrries electorals de 2027.
La formació de l'Orriols no és tan localista ni tan fera com la pinten. És un grup capaç de rivalitzar el nacional-populisme amb l'amabilitat de dirigents com Jordi Aragonès, historiador i director d'Estudis i Programes d'AC, ideòleg del grup, l'alternativa sociològica i urbana feta de passejades per Barcelona acompanyat a vegades per algun hereu de les sagues industrials que van fer gran el país dels vaporistes, a la vora del Cardener o del Ter.
![Fotomontaje de Sílvia Orriols, junto a su verano 'horribilis'](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/562311.jpg?p=w:320\/h:240&h=SCPzxeEO"])
Quan els gentilicis es mouen, anuncien alguna cosa nova que no sol sortir airosa. Però ressona, com Aragonès, el jove valor del populisme pirinenc, que va ser candidat testimonial a l'alcaldia de Barcelona i va aprofitar l'ocasió per presentar-se davant l'ombra de les elits econòmiques amb més tronada que possibles.
Aragonès tira de recurs mnemotècnic per recórrer la Ciutat Vella de la noblesa mil·lenària, encara que no esgrimeixi infància o adolescència als palauets del carrer Montcada. A l'hora del recompte, sempre queda alguna empremta del passat, sigui en forma de llinatge o de marca financera desapareguda dels banquers de la Rambla, com els Soldevila, Garcia Nieto, els Arnús-Garí, o el Banc de Barcelona, ideat pel gran mecenes, Girona i Agrafel.
En la seva situació, sembla un èxit practicar la flanerie, encara que no quedi res de les velles cafeteries. Digui el que digui Orriols, tocar teixit urbà espanta la jove guàrdia d'Aliança Catalana, tan ficada com està en les valls nemoroses del Ripollès.
Orriols diu que les diferències internes del seu partit són coincidències mal enteses; i a ella se li perdona una coincidència. A la prefiguració artúrica de l'alcaldessa de Ripoll li ha sortit un competidor. Sense romanticisme pel mig, Aragonès és el Lancelot de torn.
