La ciutadania de Ceuta està demostrant una paciència i una resistència que no haurien de ser exigibles a cap persona que respecta les lleis i paga els seus impostos, tal com continuen fent tots i cadascun dels i les ceutís, fins i tot després de la invasió del 30 de juliol de 2026.

Tanmateix, gairebé pitjor que l'ocupació d'aquesta petita ciutat, amb la màgia i l'encant dels llocs estranys; gairebé pitjor que veure's privats de l'espai públic i de la mobilitat, del dret a poder anar a treballar o a obrir els seus negocis, del dret a anar a la platja en un estiu tòrrid com aquest, veure's privats del dret a no contagiar-se de malalties ja eradicades i, així, un seguit d'atropellaments constitucionals als drets fonamentals, el pitjor és la constatació de convertir-se en la víctima perfecta de l'antigovern d'Espanya que, òbviament, ni ha mogut un dit ni pensa moure'l per solucionar la situació, ja que la seva prioritat no és Ceuta, sinó no fer enfadar a Mohamed VI.

Tanmateix, la preferència de tracte al monarca alauita i deixar-li fer sempre el que li surt de les seves gònades islàmiques no és un mal exclusiu del Govern d'Espanya. Al Marroc el món sencer li permet fer el que li dona la gana perquè la part rica del món sencer se'n beneficia. Europa, els primers.

Per exemple, en els tractats pràcticament de lliure comerç entre Espanya en particular, la Unió Europea en general, i el Marroc, segons el dret europeu, per dur a terme aquesta rendibilíssima relació comercial, el Marroc hauria de signar i aplicar tots els convenis internacionals de protecció dels drets humans que estableix la Carta de Drets de la UE. Això no es compleix amb el Marroc ni de lluny.

El Marroc s'ha negat reiteradament a aplicar la Convenció Internacional contra la Tortura i altres Tractes o Penes Cruels, Inhumans o Degradants (1984), i ha estat denunciat per això davant l'ONU en infinitat d'ocasions, sobretot en relació amb el “tracte que dispensa” a determinades persones que manté empresonades: als presos polítics del Rif, activistes sahrauís o a qualsevol que s'oposi al monarca absolut o, per descomptat, a la nostra companya activista Betty Lachgar, condemnada per blasfèmia a l'agost de l'any passat, i a qui es manté a la presó, malalta, en condicions infrahumanes, suposo que esperant que la “natura segueixi el seu curs”.

És curiós que la comissió marroquina de Drets Humans, que aquesta setmana reportava presumptes mals tractes de la poca desena d'agents espanyols a les més de 70.000 persones que van envair Ceuta, mai s'aturés a reportar les tortures que es produeixen a les presons de la seva majestat.

Però això no és tot. Un altre tractat internacional de “compliment obligat” per a comerciar amb Europa que el Marroc es passa pel forro és, per descomptat, la Convenció de la CEDAW, per a l'eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona (1979). En aquest cas, com la majoria de països islàmics, té la barra d'haver fet pública i registrat a la mateixa ONU una observació en què deixen clar que, si la CEDAW entra en conflicte amb la llei de la Sharia, es continuarà aplicant la Sharia. Per a sorpresa de ningú. I per a preocupació de ningú, tampoc.

El punt no és que ens sorprengui que un país absolutista que viu sota la teocràcia islàmica d'un monarca feudal, per molt que es disfressi de democràcia, actuï com a tal. La sorpresa, la indignació i la ràbia és que els grans poders fàctics, “molt i molt democràtics i molt i molt progressistes”, acaronin aquest règim (com d'altres de molt similars) i s'autoboicotegin les pròpies institucions europees per poder continuar fent negocis, corruptíssims en un altíssim percentatge, amb la paradoxa, a més, que en la majoria de casos perjudiquen l'economia autòctona, sobretot el sector primari. La resposta és múltiple, però simple: polítics mediocres, corrupció galopant i una societat atordida i pobra als països rics, en què cada cop l'aristocràcia burocràtica és més rica i els treballadors, més pobres.

A més, no oblidem que la política migratòria d'Europa amb el Marroc ha estat regar de milions d'euros la casta alauita perquè, al final, tinguin l'aixeta de les riuades humanes a les seves manetes inhumanes, que tant obren fronteres com enfonsen pasteres. Aquesta és l'estima que qualsevol dictadura té pel seu poble…

Llavors, si resulta que des d'Europa i Espanya els grans dirigents del país s'han passat la vida fent negociets amb Mohamed VI ara, amb el seu pare Hassan II abans (de germans es tractaven amb el rei Joan Carles); si resulta que la “fantàstica” relació dels dirigents històrics del PSOE amb el règim alauita s'evidencia en cadascuna de les cases i finques que posseeixen al llarg de la costa marroquina; si des d'aquí s'alimenta el monstre triturador del més mínim respecte pels drets humans diàriament, quins comptes li hem de demanar al veí?

I, enmig de tot aquest desgavell, Ceuta. La ciutat autònoma, deixada sense cap mena d'auxili institucional, i els i les ceutís, en un “salvi's qui pugui i com pugui”, que hauria d'avergonyir qualsevol que es digués demòcrata.

Mal arranjament té l'assumpte i, tanmateix, no deixa de ser un repte per a la societat espanyola decidir com vol afrontar aquest fet històric (per mal), més enllà d'aquest Govern que governa contra els seus propis ciutadans (en això no es diferencien tant de Mohamed), que passarà.

Jo, sincerament, crec que si Espanya s'ha de consolidar algun cop com un país seriós i fiable és ara. La desesperació ens porta, molt justificadament, a voler convertir-nos en un territori sense llei, a contradir-nos en un compromís adquirit per tothom, que va més enllà de les lleis escrites, com estem veient en l'exemple que està donant la pròpia població ceutí del barri del Príncep, cuidant sense mitjans i sense obligació de fer-ho dels més petits i, sobretot, petites que van saltar la frontera.

I en aquest punt, per no convertir-nos nosaltres també en un territori salvatge, només ens queda la llei. La llei que protegeix la població ceutí i obliga a l'expulsió de les milers de persones que van entrar il·legalment a ocupar Ceuta el 30 de juliol. La llei que obliga el Marroc a identificar els menors en tres mesos i, si no ho fa, a prendre les represàlies adequades davant d'aquesta agressió.

La llei per protegir els menors, siguin d'on siguin, perquè nosaltres no volem ser un país que llença els seus nens i nenes al mar per pressionar el veí i tant li fa si arriben o s'ofeguen. Les lleis que obliguen a dotar Ceuta dels recursos suficients per fer front a aquesta situació i garantir tots els drets de la seva ciutadania. I les lleis que han de perseguir tots els responsables polítics d'aquesta insuportable situació i fer-los pagar tot aquest despropòsit.

Les feministes tenim un lema que aquí ve perfecte: “Cap agressió sense resposta”. Doncs això. A veure si per una vegada ens fan cas a temps.