Només mirar al cel ens salvarà del lletgisme
"Per això us proposo que, d'aquí a uns dies, quan el Sol desaparegui per uns minuts davant nostre, el vegeu (amb ulleres homologades, of course), el percebeu i intenteu connectar amb els milers de persones que al llarg de tota la història de la humanitat han fet el mateix: mirar al cel"
Mirar al cel és el que ha mantingut viva la humanitat i l'ha feta arribar fins aquí. Des de les civilitzacions més antigues i ancestrals, el gest de aixecar la mirada per sobre dels nostres caps és el que ha determinat la nostra pròpia supervivència, per poder cobrir des de les necessitats físiques més bàsiques, com menjar i beure, fins a les aspiracions més espirituals i metafísiques, que és justament el que distingeix l'ésser humà de la resta dels éssers vius.
I val la pena aturar-nos en tot això a poquíssimes hores de l'eclipsi total de Sol que podrem veure el proper 12 d'agost.
La majoria de les cultures precolombines temien enormement els eclipsis de Sol. I no és d'estranyar si ens posem a la pell de maies, asteques, tolteques, etc.
L'astre rei, del qual depenia l'alimentació de tota la comunitat, de sobte, enmig del dia, desapareix i no saben per quant de temps. Tot s'enfosqueix, es fa el silenci absolut, fins i tot entre els animals, i fins i tot el vent s'atura. Doncs la veritat és que sí que era per espantar-se.
Els indis navajos, en la seva concepció holística del món que es representa en un cistell, literalment, encara avui ens expliquen que quan hi ha un eclipsi de Sol cal amagar-se fins que acabi, especialment les dones embarassades, ja que és el moment en què el Sol, que tot ho regeix, està més dèbil i, per tant, és el moment en què poden passar les pitjors desgràcies i cataclismes. Té sentit.
I això que les dones embarassades no poden mirar els eclipsis és una idea que es repeteix recurrentment, ja que, tot i que jo no crec que les àvies del meu poble tinguin res a veure amb els indis navajos, sí que és cert que des de sempre he sentit que atribuïen les malalties que causaven taques a la pell, com la púrpura i el vitiligen, al fet que, mentre aquella persona era al ventre de la seva mare, ella havia estat exposada a algun eclipsi. Saviesa ancestral.
Per sort, l'ésser humà, en la seva absoluta grandesa, capaç del millor i del pitjor, no es va deixar intimidar per aquests grans fenòmens astronòmics i va continuar mirant al cel.
No només per poder calendaritzar les estacions i planificar així les collites, sinó per orientar-se, a la terra i, sobretot, al mar, fins a creuar el món només guiat per les estrelles. Fins a inventar els sextants, per mi uns aparells que són pura màgia i que podríem considerar els proto satèl·lits de geolocalització.
I, per descomptat, la humanitat, sempre que ha buscat quelcom semblant al sentit de la vida, ho ha fet mirant cap amunt. Ja sigui per maleir, per suplicar o per agrair. Sempre, a tot arreu, totes i cadascuna de les cultures i civilitzacions des que existeix l'ésser humà.
Però, sobretot, hem mirat al cel per somiar i per fer-nos grans. A la recerca d'inspiració i d'esperança. I no em refereixo a la manida pregunta sobre si estem sols a l'univers, que, vist el que s'ha vist, espero que així sigui, perquè un multivers amb una còpia de cadascun de nosaltres se'm fa insuportable fins i tot per al cosmos.
Mirem al cel per escapar de la Terra i dels seus càstigs, a cadascú el que li toqui.
Per això us proposo que, d'aquí a uns dies, quan el Sol desaparegui per uns minuts davant nostre, el vegeu (amb ulleres homologades, of course), el percebeu i intenteu connectar amb els milers de persones que al llarg de tota la història de la humanitat han fet el mateix: mirar al cel.
Feu-ho per desenganxar-vos de tota la brossa que trepitgem. Allunyeu-vos de tots els apòstols del lletgisme i del discurs únic del “hi ha coses més importants”.
Aneu a un lloc amb gent que sàpiga apreciar el que hi ha de bonic en allò desconegut, aquell petit moment i fugiu dels detractors de la bellesa en general i de l'aspiracional en particular, i gaudiu de sentir-vos part d'alguna cosa més gran. La part més insignificant d'això més gran, òbviament.
La raó per la qual tots els nens i nenes alguna vegada han verbalitzat que volen ser astronautes és, precisament, perquè tenen intacta aquesta capacitat de projectar-se. Perquè encara no han estat engolits per la filosofia lletgista, que és la conseqüència estètica de l'anticultura woke, que tot ho ha infectat. Apreneu dels nens.
Un altre dia us parlaré dels grans negocis que s'estan muntant a l'espai ultraterrestre, com el casino de criptomonedes que acaba d'inaugurar Elon Musk en una de les seves naus de SpaceX, o de com s'està generant tot un corpus iuris spatialis que determinarà la supervivència d'uns pocs i no de molts altres en molt poc temps, sense que la gent terrícola se n'estigui assabentant de res. Un temacle.
Però avui no. Avui només us vull parlar de bellesa i de com és de necessari protegir-la per a la nostra pròpia supervivència. Ja ho deia la cançó: “que es morin els lletjos…”
