No sé si en una altra vida vaig néixer als Alps o al mig de les Rocky Mountain, però puc dir que sóc de secà.

No gaudeixo en una platja ni banyant-me en una piscina, especialment si està plena de nens que es tiren de bomba i t'esquitxen quan tu encara estàs baixant les escales, dubtant si tirar-te o no.

No m'agrada l'olor de clor, el tacte del biquini mullat enganxat al cos, el frec amb altres cossos humits, caminar amb els peus descalços pel voral relliscós o la visió d'algues i altres objectes no identificats flotant sobre la superfície del mar.

El meu estiu ideal transcorre a l'alta muntanya, envoltada de verd, amb nits fresques que conviden a amagar-se sota l'edredó. El canvi climàtic m'ho ha posat difícil. Al Pirineu la canícula també apreta durant el dia, però un pot canviar l'excursió per un bon llibre a l'ombra d'una noguera o del porxo d'algun amic que et deixa casa seva.

No sóc una burgesa barcelonina com cal. No tinc casa a la Cerdanya, ni tampoc a Menorca. Si tingués diners, em compraria un apartament a Cerler, a la Vall de Benasc, com el que tenia la meva àvia, excursionista empedreïda fins que l'osteoporosi li ho va impedir. M'hi instal·laria tot el mes. Trucaria a la meva amiga Marta, que viu a Castejón de Sos, i pujaríem a ibons glaçats on treure'ns les botes i submergir els peus, i a la tornada recolliríem chordons (groselles) i potser, amb sort, algun cep.

Recordo que, fa 10 estius, vam pujar a l'Ibón de Gorgutes, un llac que es forma amb la neu dels glacials i que fa de port de muntanya entre Espanya i França. Sortint dels Plans de l'Hospital són dues hores costa amunt entre chordons, sargantanes i flors silvestres que més tard donen pas a prats i rierols que baixen carregats amb l'aigua dels últims desglaços.

A 2.000 metres l'aire era fred, però el sol ens castigava els clatells i els bessons. A la nostra esquena, la imponent serralada nevada de la Maladeta. El cim més conegut és l'Aneto, però l'únic que jo he pujat (i no crec que ho torni a fer) és el Tuc de Mulleres (3.010 m).

Ho vaig fer quan tenia 23 o 24 anys, un dia de finals de juliol, en plena onada de calor, arrossegada per la meva parella d'aleshores. L'excursió em va semblar tan dura que vaig acabar escrivint una novel·la sobre aquell dia.

Recordo que, a la tornada, se'ns va fer tard i corríem el risc que es fes de nit. “Cal donar-se pressa”, ens renyava el meu xicot, en veure que els seus amics i jo caminàvem en mode Heidi. Es va posar molt nerviós. Però nosaltres, enfadats amb ell per haver-nos fet patir tant a la pujada, no li fèiem ni cas.

Vaig acabar baixant de cul, agafada a un os d'un isard, i amb unes agulletes terribles durant almenys set dies. Gràcies, Cristian. Va ser una de les millors experiències de la meva vida.