Fa uns dies vaig començar a llegir El boig de Déu a la fi del món, de Javier Cercas (Penguin Random House, 2025), i no paro de pensar en un paràgraf en què l'autor, que es declara ateu, explica com va decidir acceptar la proposta del Vaticà d'escriure un llibre sobre el Papa Francesc.

“Pensava en Johann Sebastian Bach, que només componia per a Déu i la seva música amb prou feines es pot escoltar sense sentir un desig irreprimible de creure en Déu. «Si jo fos Bach», pensava, «acceptaria de seguida». I pensava: «Si per les meves venes corregués una sola gota de la sang de Bach, si la meva carn contingués un sol àtom de la carn genial de Bach, sentiria que Déu m'està cridant». Aquell pensament em va retornar una experiència mística”, explica, abans de detallar que va ser mentre escoltava la Cantata BWV 147 dins d'un vagó de metro atapeït quan ho va tenir clar.

L'experiència “mística” de Cercas amb Bach em va recordar el sentiment de pau i felicitat que em va envair la primera vegada que vaig escoltar les Suites per a orquestra (BWV 1066-1069) per recomanació d'un xicot.

Va ser l'estiu abans de marxar als Estats Units a fer unes pràctiques, així que em vaig comprar el disc, que va viatjar amb mi a l'altra banda de l'Atlàntic, i vaig escoltar en bucle moltes tardes de diumenge, quan em posava nostàlgica i trobava a faltar el meu xicot.

La música de Bach em feia pensar que estàvem connectats per sempre, que el nostre amor estava per sobre d'allò mundà. Era una sensació temporal (a més de falsa, però això encara no ho sabia) molt gratificant.

Jo no sóc creient, tot i que no m'avergonyeixo de la meva educació cristiana. Vaig cursar bona part de la primària en una escola parroquial de poble, el director de la qual, Mossèn Raimon, ens deia que Déu era amor i que Adam i Eva no van existir. A més, era molt fan de la cultura alemanya i un estiu que va viatjar a Berlín de vacances i es va assabentar que jo hi vivia, vam quedar per prendre un gelat i fer una passejada per Unter der Linden. Vam parlar d'Alemanya, de política europea, de literatura, d'història… De tot, menys de Jesús.

Recordo també que passejava per Berlín amb unes sandàlies de doble corretja molt lletges, molt semblants a les Birkenstock Arizona, que jo vaig batejar des del primer dia com a sandàlies de reverend. “Són el antisexy, treu-te-les o no entro”, li vaig dir un cop a un home que em va rebre amb Birkenstock i mitjons a la nostra segona cita. Ell em va respondre que eren la sabata més còmoda del món i es va vanagloriar d'haver sortit del seu pis a Barcelona i arribat fins a Seül amb aquell aspecte, passant per dos taxis, dos aeroports i un viatge en avió.

Un any després, estant embarassada i amb els peus inflats, vaig decidir trencar amb tots els meus principis i comprar-me unes Birkenstock.

Vaig triar el model Madrid, de color rosa fúcsia, força més bonic que el model Arizona de reverend. Des de llavors, he d'admetre que ja no puc portar cap altra sabata a l'estiu.

El meu model preferit és el Mayari, perquè aconsegueix estilitzar una mica el meu peu de dinosaure (peu grec, per cert, amb el segon dit més llarg que el gros), encara que aquest any m'he comprat unes Arizona plastificades de color lila clar, que faig servir de sabatilles per estar per casa.

La meva cosina se les posa per sortir al carrer. A mi em fa vergonya. Em semblen massa lletges. Només m'atreveixo amb les Mayari o les Madrid, que, com escriu Milena Busquets a Dones Elegants (Anagrama, 2026), són les “únices Birkenstock que allarguen la cama i que són una mica femenines”.

Jo les acabo arrossegant, com les espardenyes, però amb la xafogor que fa, arrossegar-se em sembla la forma més elegant de caminar aquests dies.