Des d'Europa, la política de Donald Trump davant Xina sol presentar-se com una extravagància personal: una guerra comercial inventada per un president proteccionista, imprevisible i poc amic de les subtileses diplomàtiques.

Tanmateix, com passa amb la immigració, les formes poden amagar el fons. La pressió nord-americana sobre la Xina no va començar amb Trump ni va desaparèixer quan un demòcrata va tornar a la Casa Blanca. S'ha desenvolupat durant diverses administracions i s'ha convertit progressivament en una política d'Estat.

Clinton va impulsar la integració de la Xina en el comerç mundial, però va mantenir mecanismes de protecció. Bush va combinar cooperació econòmica amb denúncies comercials. Obama va imposar aranzels selectius i va desplaçar l'estratègia nord-americana cap a l'Àsia. Trump va convertir aquella desconfiança acumulada en una guerra comercial oberta. Biden va mantenir la major part dels aranzels i hi va afegir noves restriccions tecnològiques.

Un cop més, les formes canvien més que el fons.

Clinton: obrir la porta, però conservar el pany

La política de Bill Clinton partia d'una idea molt estesa després de la Guerra Freda: integrar la Xina en l'economia internacional contribuiria a transformar-la.

Durant la seva administració, els Estats Units van negociar l'acord que va permetre concedir a la Xina relacions comercials normals permanents i va facilitar la seva entrada a l'Organització Mundial del Comerç.

Clinton no va iniciar una guerra aranzelària comparable a la de Trump. La seva política era fonamentalment oberturista.

Però aquesta obertura incloïa instruments defensius. Els Estats Units van conservar la possibilitat d'aplicar drets antidumping, mesures compensatòries i salvaguardes davant d'importacions xineses que perjudiquessin productors nacionals.

Washington obria la porta, però deixava preparat el pany.

Bush i Obama: de la cooperació a la desconfiança

Durant la presidència de George W. Bush, el comerç bilateral va créixer enormement. També van augmentar el dèficit comercial nord-americà i les acusacions contra la Xina per subvencionar les seves empreses, restringir l'accés al seu mercat i apropiar-se de tecnologia estrangera.

Bush va evitar una confrontació generalitzada, però la seva administració va presentar denúncies comercials i va aplicar mesures de protecció en sectors concrets.

Obama va adoptar una posició més ferma. El 2009 va imposar aranzels addicionals als pneumàtics xinesos i el seu Govern va aplicar mesures antidumping i compensatòries sobre productes com l'acer i els panells solars.

També va impulsar l'anomenat pivot to Asia, reforçant les aliances nord-americanes a la regió i promovent un gran acord comercial que excloïa la Xina.

Trump no inventaria la preocupació per Pequín. Simplement prescindiria del llenguatge diplomàtic.

Trump: la guerra comercial oberta

L'any 2018, l'administració Trump va acusar la Xina d'utilitzar transferències forçades de tecnologia, restriccions a la inversió, ciberintrusions i altres pràctiques destinades a obtenir propietat intel·lectual nord-americana.

Trump va respondre imposant aranzels sobre centenars de milers de milions de dòlars en productes xinesos. Pequín va prendre represàlies i va començar una guerra comercial que va afectar empreses i consumidors d'ambdós països.

La magnitud era nova, però les acusacions no. Clinton, Bush i Obama ja havien denunciat subvencions, manca de reciprocitat, falsificacions i apropiació de tecnologia.

La diferència era en el mètode. Les administracions anteriors havien utilitzat negociacions, litigis i mesures sectorials. Trump va convertir els aranzels en el seu principal instrument de pressió.

Biden: menys soroll i molta continuïtat

Joe Biden va criticar la improvisació de Trump, però no va desmuntar la seva política comercial.

La seva administració va mantenir la majoria dels aranzels i, el 2024, va augmentar els aplicats a sectors estratègics. Els vehicles elèctrics xinesos van passar a suportar un aranzel del 100%, i també van créixer els gravàmens sobre bateries, semiconductors, acer, alumini i productes solars.

Biden hi va afegir grans programes d'ajudes a la indústria nord-americana i va limitar l'exportació a la Xina de semiconductors avançats i equips per fabricar-los.

Els republicans parlaven d'aranzels. Els demòcrates parlaven de política industrial i cadenes de subministrament segures. A la pràctica, ambdós intentaven reduir la dependència de la Xina i protegir sectors considerats essencials.

Xina i el deute nord-americà

Un altre argument habitual és que la Xina podria utilitzar les seves reserves de deute públic nord-americà per pressionar Washington.

Tanmateix, la Xina ja no és el principal tenidor estranger de bons del Tresor. El Japó ocupa el primer lloc, el Regne Unit el segon i la Xina el tercer.

A més, aquestes xifres no sempre reflecteixen el propietari final, ja que molts títols estan custodiats en centres financers internacionals.

La Xina segueix posseint una quantitat considerable de deute nord-americà, però una venda massiva també la perjudicaria. Reduiria el valor dels bons que conservés, obligaria a buscar actius alternatius i podria debilitar el dòlar, encarint les exportacions xineses.

El deute és, per tant, una interdependència incòmoda més que no pas una arma definitiva.

De soci comercial a competidor estratègic

Després de la Guerra Freda, Washington esperava que la integració econòmica acostés la Xina al model occidental.

Això no va passar. La Xina va créixer, va modernitzar les seves forces armades, va desenvolupar indústries tecnològiques i va ampliar la seva influència internacional sense abandonar el seu sistema polític.

La rivalitat actual no és només militar. Inclou semiconductors, intel·ligència artificial, telecomunicacions, minerals crítics, cadenes de subministrament, ports i mercats financers.

Els Estats Units han comprès que una potència pot obtenir un avantatge estratègic sense disparar ni un sol tret. N'hi ha prou amb dominar les tecnologies i matèries primeres de les quals depenen els altres.

Diferents formes, una mateixa direcció

Les polítiques de Clinton, Bush, Obama, Trump i Biden no han estat idèntiques.

Clinton va apostar per la integració. Bush va augmentar la pressió perquè la Xina complís les regles. Obama va aplicar aranzels selectius i va girar cap a l'Àsia. Trump va convertir la tensió en una guerra comercial. Biden va conservar els aranzels i va ampliar les restriccions tecnològiques.

L'evolució mostra un enduriment gradual i bipartidista.

Trump no va descobrir el desafiament xinès. Tampoc no va inventar els aranzels ni les restriccions tecnològiques. La seva aportació principal va ser convertir una estratègia progressiva en un espectacle permanent i dir en veu alta el que d'altres expressaven mitjançant informes, comissions i vocabulari diplomàtic.

En certs sectors europeus sembla existir fins i tot una secreta satisfacció davant el creixement d'una Xina cada cop més militaritzada i la possibilitat que algun dia superi els Estats Units.

Potser es confon l'afebliment de Washington amb l'enfortiment automàtic d'Europa. No és exactament el mateix.

Com adverteix un conegut proverbi africà, quan dos elefants es barallen, qui pateix és l'herba.

En la rivalitat entre els Estats Units i la Xina, els elefants estan força clars. Europa hauria de preguntar-se si aspira a convertir-se en un d'ells o si, mentre contempla la baralla amb satisfacció, està acceptant el paper de l'herba.