Perquè després diguin que ser independentista a Catalunya és molt fàcil, que n'hi ha prou amb ser de bona família i tenir poques preocupacions per convertir-se al sobiranisme.

Demà es juga una semifinal França-Espanya del Mundial de futbol, i el veritable independentista fa dies que està en un senseviure, perquè no sap qui vol que perdi (són espècimens el desig dels quals és sempre la derrota d'algú, mai la victòria, ho porten a la sang des de 1714), ja que ambdós estats mantenen sota el seu jou el que podria ser la paradisíaca república catalana.

Què fer davant d'un dilema així? A quin equip donar suport? Ni Hamlet es va enfrontar a tal disjuntiva. Quina ansietat.

Si Espanya queda eliminada, significa que passa a la final una república jacobina que no només impedeix la independència de la Catalunya Nord, sinó que a sobre anomena aquesta regió Pirineus Orientals —com si a Perpinyà fossin xinesos— i impedeix que s'utilitzi el català en instàncies oficials.

Si qui cau és França, arribarà a la final l'estat de l'odiós 155, el dels jutges feixistes que veten que Barcelona sigui la capital d'un regne el monarca vitalici del qual seria Puigdemont, el dels agents de policia que incauten urnes per la força en lloc de demanar-les si us plau.

Déu meu, que complicat és ser independentista, si ho arribo a saber, em faig vegetarià, que és més senzill. O Testimoni de Jehovà, encara que sigui.

Donar suport, el que es diu donar suport, a la resta de seleccions que participaven al Mundial tampoc era una opció, perquè a cap país, des de Noruega a Haití, des del Japó a Colòmbia, li importa un rave Catalunya, però a aquests no calia desitjar-los la derrota, ja que almenys no ens impedeixen exercir l'autodeterminació, paraula que significa «el que ens doni la gana, s'ajusti o no a dret».

Tots aquests països ens deixen en pau, encara que sigui perquè ens ignoren. França i Espanya són diferents, ambdues estan confabulades per impedir el naixement del que seria Noruega, Dinamarca o Suècia (perdoneu que no me'n recordi) del sud.

Demà, anar contra Espanya és donar suport a França, i anar contra França és donar suport a Espanya, de manera que la solució es presenta impossible.

Un independentista de bé, durant tot el Mundial va contra França i contra Espanya, per això, si per casualitat –com passarà d'aquí unes hores– ambdues seleccions acaben enfrontant-se, entra en curtcircuit.

Un altre més, des que Junts dona suport al Congrés al govern del PSOE, l'independentisme no guanya per a curtcircuits cerebrals.

Els independentistes s'haurien d'aïllar en una cova sense televisió ni connexió a internet cada vegada que se celebra una competició esportiva internacional, així viurien tranquils.

De fet, encara són a temps de tirar-se al bosc abans que comenci el partit, ha de ser dolent per al cor alegrar-se i alhora enfurismar-se cada vegada que una de les dues seleccions marca un gol.

No hi ha cos que resisteixi tanta contradicció, i això que ells haurien d'estar-hi acostumats, no en va Puigdemont els va proclamar i els va arrabassar la independència en la mateixa frase, amb pocs segons de diferència.

El bo del futbol és que un sempre acaba vivint moments de felicitat. Per més derrotes que sumi un equip, hi haurà un dia que ens donarà una alegria. Això, la gent normal.

Per als independentistes, en canvi, el futbol és una manera d'estar sempre amargats, guanyi qui guanyi i perdi qui perdi. No és que així els vagi malament, al cap i a la fi, l'amargor és la seva única raó de ser, estan més que acostumats a viure-hi.