Acabo de tornar de Viena, una ciutat que tenia —i segueixo tenint— idealitzada, després de llegir tants clàssics de la literatura ambientats als seus carrers. Començant pels llibres de Stefan Zweig, com El món d'ahir o Carta a una desconeguda, que m'hauré llegit tres o quatre vegades, perquè, com la protagonista, sóc d'amors obsessius i em costa “deixar anar”.

“Dels tretze als setze anys vaig viure cada hora dins teu. Ah, quantes ximpleries vaig arribar a fer! Besava el pica-porta de la porta que havia tocat la teva mà, robava les burilles dels cigarrets que havies llençat abans d'entrar; per mi eren sagrades perquè havien tocat els teus llavis”, escriu la protagonista, una dona que acaba de perdre el seu fill a la Viena de 1900.

Casualment, el meu primer xicot —i el meu primer amor— em va regalar un cap de setmana a Viena als pocs mesos de començar a sortir.

Era novembre, feia fred.

Ens vam allotjar en un petit hotel a prop del Volkstheater, al barri de Neubau, que ja llavors tenia fama de bohemi.

Recordo que al matí vam veure una exposició d'expressionisme abstracte al Leopold Museum i que vaig presumir dels meus coneixements d'història de l'art, avui oblidats, i que durant el sopar ell em va parlar de Zweig, de la segona guerra mundial, de la pel·lícula El tercer home, amb Orson Welles, que encara avui no he aconseguit veure sense quedar-me adormida.

No diu gaire de la meva cultura cinematogràfica, però sí de la meva capacitat per reconèixer que aquell xicot em va ensenyar moltes coses que no sabia, a més de cinema. Em va ajudar a creure en mi, a confiar en els meus “talents”, a desenvolupar la curiositat pel món que ara intento transmetre al meu fill.

Vint-i-cinc anys després, he tornat a la capital austríaca amb la meva família, sense el cor hipotecat (el meu fill no compta), amb més coneixement de la vida acumulat, i amb una novel·la frívola sota el braç: Doble Parella, de John Irving, que narra l'intercanvi de parelles que munten un autor americà de novel·les històriques, la seva esposa, d'origen austríac, un professor d'alemany i lluita lliure, també d'origen austríac, i la dona d'aquest, historiadora de l'art i aspirant a escriptora.

La novel·la transcorre entre Nova Anglaterra i la Viena ocupada per soviètics i americans després del final de la segona guerra mundial, un escenari que Irving coneix bé perquè hi va residir als anys 60.

“La gent valora massa l'art i no prou la història”, escriu Irving, que descriu molt bé l'ambient gris i de poble petit que es respirava a la ciutat en aquella època.

D'aquella època precisament són també els prop de 50.000 pisos municipals que es van sumar al llegat de la Viena Roja, un pla urbanístic desenvolupat pel Govern socialdemòcrata de la Primera República (1918-1934) per oferir habitatge assequible a la classe obrera.

En menys de dues dècades es van construir 64.000 cases d'aquest tipus, com les anomenades Werkbundsiedlungen, complexos d'habitatges pensats majoritàriament per als obrers i la depauperada classe mitjana, dissenyats des de zero per arquitectes de la ciutat.

Molts d'ells eren deixebles de l'icona de l'Art Nouveau Otto Wagner, l'autor de les icòniques parades del metro vienès.

El resultat? Avui, al voltant del 50% dels vienesos gaudeixen d'un lloguer subvencionat, i resideixen en una de les 220.000 vivendes municipals o en un dels 200.000 apartaments construïts per cooperatives que han comptat amb ajudes públiques, segons xifres del Consistori austríac citades per El País. Igualet que a Barcelona.