La marxa de l'anterior presidenta de la CNMC es va tancar amb una decisió com a mínim sorprenent, la obertura d'expedient als sis primers bancs espanyols en relació amb els preus de les hipoteques.

És cert que el mercat bancari espanyol està força concentrat, però no és menys cert que totes les operacions de concentració han estat aprovades per la CNMC i, sobretot, que els números canten.

L'any 2025, el tipus mitjà de les hipoteques fixes a Espanya va ser el segon més barat dels 27 països de la Unió Europea, només superat per Malta (1,95% respecte 2,88%), segons dades del BCE. Els preus a la gran majoria de països estaven entre el 3% i el 4% i quatre superaven el 4%.

El mateix passa amb les comissions, les més barates, o amb els tipus de finançament al consum, en la mitjana, però més barats que Portugal, per exemple.

Els nostres bancs, siguin molts o pocs, estan acostumats a lluitar pel client, i en aquesta lluita normalment baixen preus. Tots fan més o menys el mateix, perquè tots tenen els mateixos objectius, millorar els seus resultats.

La seva estratègia es basa en l'eficiència i és gràcies a aquesta eficiència que als bancs estrangers els és molt difícil triomfar al nostre país.

Només els neobancs, als quals no els importen els resultats, sinó sortir a borsa costi el que costi, són més agressius que la nostra banca local i només en alguns productes perquè no són capaços d'oferir tot el que demanem a un banc “tradicional”.

El desenvolupament de bizum és un excel·lent exemple de resistència de la banca espanyola, una plataforma oberta que facilita les petites transferències entre particulars a cost nul, i ara també els pagaments en comerços. Crear aquesta plataforma beneficia els clients i complica l'entrada de nous entrants, fins i tot a costa que els seus fundadors, els bancs, perdin negoci.

No hi ha res més populista que ficar-se amb els bancs, com si fossin un ens extraterrestre. Els bancs espanyols estan, fonamentalment, en mans de petits inversors, sigui com a accionistes directes (al voltant del 40% de mitjana), sigui a través de fons o de plans de pensions.

És més, el primer banc a Espanya té com a primer accionista una fundació que cada any retorna a la societat més de 700 milions d'euros a través dels seus programes, el segon són inversors minoristes i el tercer és l'Estat, que a poc a poc va recuperant el que va invertir a les caixes que van donar origen a Bankia.

La imatge del banquer panxut fumant-se un puro fa temps que va quedar enrere en un capitalisme que té molt de popular. I per rematar la feina des de fa un parell d'anys els bancs paguen un impost especial perquè, segons el Govern, guanyen molts diners. Més de 1.500 milions de recaptació extra per any.

Es dirà que es va injectar molts diners a les caixes en el seu rescat. Sí que és cert que s'hi va posar molts diners, més de 50.000 milions nets, però no va ser per salvar els accionistes, les caixes no en tenien, sinó perquè els dipositants, els clients de més de 40 entitats, o sigui gairebé tots nosaltres, no perdessin els seus diners.

Populismes a part, incoar un expedient per declaracions bàsicament pedagògiques tan bàsiques com que la guerra portarà inflació per la pujada del preu del petroli, la inflació farà pujar els tipus ergo les hipoteques pujaran, sembla una mica excessiu.

Si un directiu de banca no pot respondre a preguntes dels periodistes, aleshores caldrà incloure entre les seves obligacions el vot de silenci.

Posats a obrir expedient es podria obrir als neobancs, per jugar amb les cartes marcades. O a qui importa béns de països on s'explota la mà d'obra fent dumping social, o a qui no respecta el medi ambient, fent dumping mediambiental…

Caldrà veure si aquest expedient és l'inici d'una nova ofensiva governamental contra la banca o simplement un brindis al sol de la presidenta sortint.

L'important no és limitar qui ho fa bé, sinó facilitar eines a la resta de companyies locals perquè creixin. I una manera de fer-ho és facilitar l'accés al crèdit. Si posem traves a les rodes al que funciona, malament anem.