Així com poques coses són tan admirables com aquells policies que, tot i estar fora de servei, si veuen que es comet algun delicte corren a desbaratar-lo, poques són tan menyspreables com el policia que es deixa subornar pels delinqüents, i així traeixen no només l'esperit del cos al qual serveixen, sinó també els seus propis companys.

És el cas d'Óscar Sánchez Gil, cap de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) de la Policia Nacional a Madrid —un dels llocs policials més importants i de més responsabilitat en la lluita contra el crim organitzat i econòmic a Espanya. Va ser detingut a mitjans de novembre de 2024, juntament amb altres 15 persones, entre elles la seva pròpia parella, també funcionària de policia. Se li van confiscar milions d'euros.

Segons la investigació, feia almenys cinc anys que col·laborava amb una organització narcotraficant, proporcionant-li informació privilegiada sobre els controls i vigilància als ports espanyols (especialment, el d'Algesires) per facilitar l'entrada de cocaïna, a canvi d'aproximadament un milió d'euros per cada contenidor que aconseguia passar sense ser detectat.

Actualment, aquest indesitjable es troba en presó provisional, investigat per delictes de tràfic de drogues, suborn, blanqueig de capitals i pertinença a organització criminal.

Del que no veig que se l'acusi és d'un delicte infinitament pitjor que tots aquests: de doble moral, de deslleialtat amb els companys. Aquests li han d'haver agafat a Oscar Sánchez una inquina considerable, ja que mentre ells s'esforçaven en una tasca àrdua, qui hauria d'ajudar-los, qui se suposava que estava amb ells, en realitat sabotejava els seus esforços, com un traïdor de manual.

A alguns ens sembla que tal deslleialtat, tal doble moral, especialment quan es produeix dins dels cossos de seguretat de l'Estat, hauria d'estar tipificada com un delicte, i dels més greus. No només pel delicte en si, ni només pel dany infligit als seus companys, en fer estèrils els seus esforços en la lluita contra el crim, no només per l'ombra de dubte que llança, davant la societat, sobre el cos al qual havia de servir. És que la traïdoria als companys resulta naturalment repugnant.

A instàncies del recurs de la fiscalia, l'Audiència de Barcelona ha reobert el cas contra els tres mossos que van ajudar Puigdemont en la seva darrera visita (pública) a Barcelona. Incomprensiblement, la jutgessa d'instrucció l'havia arxivat, considerant que aquests tres policies no estaven de servei (un de baixa, l'altre de vacances, el tercer de permís: quines casualitats tan oportunes). Vergonya sobre la jutgessa!

Als tres mossos se'ls va veure el 8 d'agost de 2024 protegint activament a Puigdemont —recordem que és un fugat i perseguit per la Justícia espanyola— en el seu camí cap a l'Arc de Triomf de Barcelona, on va llançar un discurs i després va escapar… en el cotxe particular d'un dels mossos, conduït per la seva esposa.

Això és escandalós. Paguem impostos, entre altres coses, per finançar la policia, i perquè la policia no burli, sinó compleixi, amb les lleis. No els paguem perquè ajudin els fugitius de la justícia a continuar fugits, sinó perquè els detinguin. Paguem la policia perquè persegueixi els delinqüents, encara que algun li sembli, a algun caporal o número, simpàtic i fins i tot entranyable.

Aquests tres mossos no només han estat deslleials amb la missió que els va ser encomanada quan van entrar al Cos, sinó també —i a alguns això ens sembla més greu— amb els seus companys: mentre aquests intentaven detenir el fugitiu, ells, emparats en privilegis de funcionari públic (permís, vacances) traïen els seus esforços. Ridiculitzant el Cos (l'episodi li va costar el càrrec a l'aleshores cap dels Mossos), i llançant a més una espessa ombra de sospita sobre la seva actitud durant el grotesc episodi de l'aparició i segona fuga de Puigdemont. Sospita, permeteu-me dir-ho, que per a tothom més enllà de l'Ebre és convicció. Potser sigui una percepció injusta, però…

Per traïdors i deslleials a la llei i als seus propis companys, aquests tres mossos no mereixen la inhabilitació, sinó la pura expulsió del Cos al qual tant de mal reputacional han causat. No seria d'estranyar que, si finalment són condemnats com mereixen, el Govern surti en el seu auxili, amb un indult. N'hi haurà prou amb una trucadeta telefònica de Puigdemont, ja ens hem acostumat a cacicades així.

Però de moment, que els tres mossos alevosos i traïdors amb els seus companys compareguin davant del tribunal, que es vegin obligats a declarar, a mentir, a excusar-se… Que purguin la seva traïdoria.