Si muntes un partit per assegurar-te el futur i una bona vida i els propis militants et desautoritzen, no només és que ets un mal polític, és que a més ets un pringat. Per això et quedes a casa i no et fiques en política, que no serveixes.

Li ha passat a Carles Puigdemont, un tipus que fa anys se'n va anar a viure a Waterloo –- aviat caldrà posar una nota a peu de pàgina explicant a les noves generacions qui va ser aquest home, ja que ja gairebé ningú el recorda -- després de fundar Junts, i els militants li han donat una puntada al cul, encara que sigui per cul interposat com el de Pilar Calvo, que mereixeria millor tracte (tant el seu cul com ella en concret).

La Calvo era la candidata oficial del partit a l'alcaldia de Barcelona per a les pròximes eleccions, no debades arribava ungida pel mateix messies Puigdemont. Tanmateix, els militants li han dit que d'això res, que posats a fer el ridícul -com acostumen- volen fer-ho amb Jordi Martí Galbis, que almenys no parlava de futbol sense saber a la ràdio.

Les primàries són una mala invenció, així no hi ha qui es faci un partit a mida, que era l'aspiració de Puigdemont. Si no fos per la democràcia, un sistema que per alguna cosa mai ha acabat d'agradar a Puigdemont -- el cap del partit podria fer i desfer al seu antull, que per això va crear en el seu moment Junts--.

Si arriba a sospitar que un dia hauria de sotmetre's al que digués la majoria, a bones hores Puigdemont s'hauria ficat en política. Ell és un Cèsar, un Napoleó -- d'aquí que resideixi a Waterloo --, un home que l'únic a què aspira en aquesta vida és a manar i a viure bé, a poder ser sense treballar gaire, cosa aquesta última que ja ha aconseguit amb escreix.

Si Puigdemont decideix que Pilar Calvo sigui la seva titella, no són ningú els militants -- els pocs que en queden -- per decidir que aquesta titella sigui un tal Jordi Martí Galbis, que mai ha parlat a la ràdio, almenys cobrant. Les titelles les ha d'escollir qui les fa funcionar, estaríem bons.

Caldrà canviar els estatuts de Junts. Encara que es tracti d'un partit menor, residual d'aquí ben poc, no és de rebut que els militants, uns tipus anònims i sense cap pedigrí, es passin pel folre les decisions del líder suprem.

Qualsevol dia aquests militants posen en dubte que les visites de fidels a la residència de Waterloo curin els malalts, o que Puigdemont i la seva família tinguin lliure accés als fons del partit, dos axiomes de creença obligada per a tots els catalans de bé.

Es comença desobeint el cabdill en un tema menor com el candidat a l'alcaldia de Barcelona, i s'acaba exigint transparència en els comptes, i fins aquí podríem arribar.

Qui s'afiliï a Junts -- us juro que hi ha gent molt estranya que fa coses així -- hauria de signar un document mitjançant el qual es comprometés a acatar sense vacil·lar qualsevol idea de bomber que tingui el líder suprem, per extravagant que pugui semblar.

La de posar Pilar Calvo de candidata al que sigui ja és en si mateixa tan extravagant com la de nomenar cònsol un cavall, però si a Puigdemont se li acut -- com se li va acudir -- convertir la seva residència en casa de moneda i timbre i fabricar al seu soterrani segells de la República Catalana, l'obligació dels militants és tornar a escriure cartes a mà i enganxar al sobre un d'aquests segells, i pregar per veure si alguna arriba a destí.

El mateix haurien d'haver fet amb Pilar Calvo: franquejar-la i pregar per veure si arribava a l'alcaldia, ja que així ho va dictaminar el cap. Com continuïn desobeint-lo, encara serà capaç de muntar-se un altre partit, aquesta vegada només amb ell i la seva senyora, a veure si així pot fer el que li doni la gana.