Encara que sembla que ara s'estan calmant una mica les aigües del Golf Pèrsic, l'embull de relacions entre els països de la zona està més enrevessat si cap que fa uns anys.

Des de la distància ens entestem a veure les tensions a la regió com el resultat de les diferències religioses: jueus, xiïtes i sunnites enfrontats entre si. Doncs no. Es tracta, sobretot, d'una lluita per la primacia regional i la influència mundial d'uns Estats regats, en la seva gran majoria, amb la benedicció del petroli, cosa que els fa tremendament rics i amb possibilitats d'invertir on desitgen. I, com en tot, no podem oblidar la història.

El triangle que va des del final oriental de la Mediterrània al Golf d'Aden (Iemen) i al nord de la plana iraniana comprèn un territori ple d'història i tradició, amb pobles i dinasties que s'aferren a la seva història, però que, sobretot, volen marcar el seu lideratge.

La Bíblia ens diu que Adam i Eva van ser creats a la regió, entre els rius Tigris i Eufrates, a la Mesopotàmia; o sigui, en algun lloc entre Turquia, l'Iraq i el Golf Pèrsic.

A Galilea va néixer, va viure, va morir i va ressuscitar Jesucrist. L'imperi àrab va deixar la seva empremta a la Mediterrània durant successius califats, arribant fins a Espanya, i convertint al-Àndalus en una referència molt rellevant del califat Omeia. I els imperis otomans i perses es van estendre, també, per mig món. Les tensions frontereres fa segles que existeixen.

A tot el molt que va passar, cal superposar-hi un més que atrafegat segle XX, amb diversos moviments panarabistes, destacant les revoltes àrabs de 1916 i 1952, les fallides primaveres àrabs i, sobretot, la relació tòxica amb Anglaterra, que des dels seus protectorats va acabar creant nous països amb algunes fronteres artificials.

El problema àrab-israelià no es pot entendre sense la torpesa britànica. Durant 30 anys el Regne Unit va governar a Palestina amb la lloable intenció de donar suport simultàniament a una llar nacional jueva i als drets de la majoria àrab. El resultat el pateix avui Israel, amb més d'una desena de guerres en els seus 78 anys d'existència, a més de conflictes gairebé permanents a les zones frontereres.

No cal tenir un doctorat en història del segle XX per adonar-se que és una zona molt complexa que no es pot ventilar amb una reflexió superficial. El que sí sembla en donar-se per acabada l'actual guerra és que l'Iran està una mica menys aïllat d'Occident, però més repudiat pels seus veïns, que Israel; millor dit, els seus actuals mandataris no compten amb gairebé cap suport i els països del Golf estan en general més distanciats entre ells.

Un dels fets més visibles és la sortida de l'OPEP al maig d'enguany dels Emirats. Però això és només la cirereta d'un pastís cada dia més complex, ja que les seves posicions amb el seu veí Aràbia Saudita són cada cop més distants en temes tan rellevants com Iemen o Síria, mentre que amb Catar són cada dia més properes. Oman segueix sent el mediador de la zona.

Molt probablement avui la regió és més complexa i menys estable que abans de l'atac de Hamàs a Israel amb què va començar tot. I per apropar-nos-hi no val simplificar, perquè encara que ens sembli que tots són iguals, no tenen gaire a veure els al-Saud amb els al-Nahyan o els al-Thani, per citar només tres cases regnants de la zona.

De la mateixa manera que no és el mateix el Magrib (ponent en àrab, països musulmans del nord d'Àfrica) que el Mashreq (llevant en àrab, Orient Pròxim); dins de cada zona cal ser extraordinàriament curós per entendre les diferències i no equivocar-se en una regió que ara està més sensible que mai.