Quan veig l'espectacle del Congrés, els debats “a cara de gos”, i especialment els denodats esforços del senyor Rufián per fer veure que existeix, no puc evitar pensar en els polítics socialistes catalans. Com es mantenen al marge d'aquests circs. Hi ha en això quelcom penós i quelcom admirable.

Governen a batzegades el Govern de la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona, és a dir, gairebé tot a Catalunya. Però aconsegueixen que sembli que són allà de pas. Mai (o gairebé mai) una paraula més alta que una altra. Gestionen bé o malament, però no agiten plomes de paó. Passen de la retòrica: Sigui perquè no la dominen, sigui perquè no la necessiten, sigui perquè hi veuen un terreny pantanós, ple de soroll i fúria i que no significa res, però en què un s'exposa més del que seria prudent.

És clar, quan un està assentat al poder, és fàcil, resultón i olímpic ser hieràtic, silenciós. Però és que tant Illa com Collboni ja eren així abans d'assolir-lo. El van obtenir als despatxos ombrívols, no a les places a ple sol. En aquest estalvi d'energia hi ha una certa elegància, potser involuntària.

Comparo amb Rufián. Aquest no para. S'agita. Diu coses per la boca. Es mostra preocupat pels casos de corrupció, i exigeix “que es faci alguna cosa”. Reclama coses, gestos. Adverteix que, si seguim així… vindrà quelcom pitjor, ui, quelcom horrible! Uf, és una onada global! Es reuneix amb personatges i personatgets, davant multituds indocumentades i sense camisa. Es talla els cabells amb gran estilisme. Balla, aixeca peses. Insulta, exigeix. “I no va passar res”.

Mentrestant, Illa i Collboni estan asseguts davant les pantalles dels seus ordinadors. Potser badallen. Xasquen la llengua. Potser hi ha manera de cancel·lar la visita del cònsol de Finlàndia…

Al Congrés, Rufi, i la senyora de Junts, interpel·len Sánchez. No li volen fer mal de veritat, però l'avisen que aquesta és l'última, que si els enigmes de la corrupció no es resolen aviat, potser li retiraran el suport… res, farfolla!

Mentrestant, Illa i Collboni es reuneixen en un passadís en penombra, murmuren “fes que sembli un accident”. I l'alcaldessa de Ripoll i el fugitiu de Waterloo, i la senyora Nogueras, i Rufi, es remouen a les seves butaques, pronuncien solemnitats, allà on els vulguin fer cas. Compte, que et retiro el suport! El meu imprescindible suport. Res. Farfolla.

A les guarides psicopàtiques s'analitza detalladament quan caurà el Govern, i amb quins aliats compta en Gabriel el fotocòpies. Nogueras torna en AVE a Barcelona, molt ufana: “Ui, el que li he dit a Pedro, li ha fet mal.” Un viatger la saluda: “Doneu-los canya, Míriam!”.

Mentrestant, Illa i Collboni ni tan sols fumen un puro, perquè “fa molt mal efecte”, no és raonable. No és saludable. I quina imatge donarien.

Me'ls imagino a tots, de tornada a casa a la nit. Les respectives parelles els pregunten:

-Com t'ha anat el dia? Ha passat res interessant?

I Rufi, Nogueras, etcètera, deixen anar un discurs llarg i detallat sobre si a Pedro Sánchez li han tremolat o no els llavis, si a Feijóo l'han posat molt nerviós…

La mitja taronja pensa que el xicot que tenia abans era un perdis, però més divertit. Va fer mal quedant-se amb aquest plom.

Collboni i Illa també es reuneixen amb les respectives parelles. El sopar se serveix en silenci. Potser posen de música de fons els concerts de Chopin o les Gimnopedies, en fi, alguna cosa que no molesti.

-Com t'ha anat el dia a la Gene, carinyo? Ha passat res?

-No… Res…