Dimarts passat vaig tornar al Liceu. Aquesta vegada, per veure Aci, Galatea e Polifemo, de Georg Friedrich Händel, un oratori dramàtic basat en la mitologia grega que es va estrenar a Nàpols entre mitjans de maig i mitjans de juliol de 1708.

El meu pare sap que m'agrada molt Händel (recordo que em va comprar el CD de la seva Música per als Reials Focs Artificials quan estudiava a Londres i l'escoltava en bucle amb la meva amiga grega, la Christina, una addicta a la música barroca i a la novel·la negra que em va acostumar a afegir formatge feta a cada plat).

Em sobrava una entrada, així que m'hi va acompanyar el meu amic Albert, que aquella nit va deixar aparcada a casa la seva faceta anarcosindicalista per gaudir d'una nit a l'òpera i encomanar-se una mica de glamour, a més d'aguantar les meves divagacions de Bridget Jones senior fins que s'apaguessin els llums i sonés el popular “Senyores i senyors, l’espectacle és a punt de començar”.

Així va ser com va passar tot, excepte que l'espectacle no va començar. Nombroses persones de la primera fila s'havien aixecat dels seus seients i es va sentir un murmuri in crescendo. Pel que sembla, algú estava estirat a terra i requeria assistència sanitària.

Els assistents de sala i de seguretat es van encarregar de mantenir l'ordre. Es van tornar a encendre els llums. El murmuri augmentava. Set minuts després, ens van confirmar per megafonia que, a causa d'una emergència mèdica, l'espectacle encara no podia començar i ens demanaven paciència. Calia esperar l'arribada de l'equip d'emergències (112). I quant temps va trigar? 16 minuts (la trucada al 112 per part del servei mèdic del teatre es va produir a les 19:37 h, el personal de l'ambulància va arribar a les 19:53 h, segons fonts del Liceu).

“Segur que és per culpa de les obres de la Rambla”, especulaven les dones assegudes al meu costat per explicar el retard.

La veritat és que 16 minuts, sumats als set anteriors, en què van acudir a ajudar el personal de sala i el servei mèdic del teatre, em van semblar una eternitat des de la meva butaca. Tanmateix, en revisar les dades aquella nit, vaig descobrir que aquell temps no era una anomalia, sinó pràcticament la norma a Barcelona.

Segons un estudi d'investigació de elDiario.es, a partir de tots els registres de trucades al Sistema d'Emergències Mèdiques (SEM) dels últims cinc anys, a Catalunya (1,8 milions d'alertes que requerien ambulàncies des de 2019 fins a 2023), els temps d'espera han augmentat des de 2019, sent més llargs tant a les àrees rurals de difícil accés com a Barcelona.

L'estudi mostra que cap ciutat de Catalunya té un temps de resposta tan lent com la capital quan es tracta d'emergències. Des que algú truca al 112 o al 061 fins que arriba la primera unitat d'assistència mèdica, a Barcelona es triga una mitjana de 15,18 minuts. Només als municipis amb menys de 25.000 habitants s'observa un temps de resposta més llarg, ja que molts d'ells no compten amb ambulàncies als seus centres de salut.

Per a la meva sorpresa, i per a la majoria dels espectadors de dimarts al Liceu, l'afectat que es van endur en llitera pel passadís central no era una persona de 70 en amunt, com bona part del públic. Era una persona jove, que hauria patit una caiguda i no es podia moure. Un cas “poc” greu. Segons els estàndards de qualitat del SEM, el temps entre la trucada i l'arribada del vehicle ha de ser inferior a 20 minuts en casos de màxima prioritat.

Tot va quedar en un ensurt (i en 40 minuts de retard). La realitat, però, continua sent que Barcelona, segons experts consultats per elDiario.es, pateix una ràtio d'ambulàncies per persona insuficient (4,37 per cada 100.000 habitants), cosa que, sumat a la major activitat als seus carrers, i el trànsit dens que hi ha al centre a determinades hores, explicaria el temps mitjà de demora superior respecte a altres ciutats catalanes. Les obres de la Rambla no poden ser una excusa.